Ressenya 1: Gramàtica de la fantasia.
En l’any 1973 l’editorial italiana Einaudi va publicar el llibre de Gianni Rodari titulat Grammatica della Fantasia, Introduzione all'arte di inventare Storie, el qual anys més tard se convertiria en un dels llibres més destacats pel que fa a l’educació literària. Degut al reconeixement del mateix dins d’Itàlia i a nivell internacional, es va traduir a un munt de llengües diferents, com és el cas del valencià Gramàtica de la fantasia, introducció a l’art d’inventar històries en el que la traducció ha sigut realitzada per Teresa Duran. En aquest cas, el llibre pertany a la col·lecció Les Eines de l’editorial Educaula de l’any 2009.
Encara que ja fa més de quaranta anys de la primera publicació, aquesta obra seguix sent un referent pel que fa a l’educació de la llengua i la lectura, per tant s’ha convertir en tot un clàssic de a literatura pedagògica amb la finalitat de que mestres, educadors i també els pares treballen amb els xiquets per crear i inventar històries pròpies.
La popularitat i l’èxit de les obres de Gianni Rodari, entre les que destaca la Gramàtica de la fantasia, el van fer guanyar nombrosos premis com ara la medalla Hans Christian Anderson, considerada el premi Nobel de les lletres juvenils.
Aquesta obra està composada per quaranta-cinc capítols breus en els que l’autor explica de forma teòrica algunes de les tècniques per poder crear noves histories totalment inventades per u mateix, i de forma paral·lela narra experiències reals amb alumnes d’Infantil i Primària en una escola d’Itàlia on es posa en pràctica part de la teoria i podem veure els resultats que en surten.
Per una part Rodari sugereix als lectors la manera de poder crear histories noves, per tant l’autor anima a augmentar l’ús i el funcionament de la imaginació i a més, proporciona una sèrie de tècniques per estimular-la i fer d’aquestes una eina per a l’educació lingüística. Per altra part, el recull d’experiències que proporciona donen validesa a les seues tècniques, ja que podem observar com al donar certa llibertat als xiquets aquests realitzen una aproximació al món on les contradiccions tenen un lloc, és a dir, no importa si alguna cosa és del tot impossible en la realitat si els permet jugar amb les paraules i gaudir. Per això mateix, al llarg de l’obra l’autor anima als lectors a no posar límits en els jocs, i menys encara a la imaginació dels xiquets, ja que no hem de tenir por a la fantasia perquè és aquesta la que ens permetrà tindre al nostre abast un ventall ple de noves i intrigants possibilitats. Com bé explica Rodari: “ Insisto en señalar que, aunque el Romanticismo lo haya rodeado de misterio y haya instaurado una suerte de culto en torno a él, el proceso creativo es inherente a la naturaleza humana, y, por tanto, está al alcance de todos, con toda esa alegría de expresarse.”
Com s’ha comentat anteriorment, Gramàtica de la fantasia és un dels referents per a les mestres pel que fa al seu potencial educatiu, però personalment jo el recomanaria com a lectura obligatòria per a la formació de les futures mestres, ja que un dels desitjos que generalment volem aconseguir quan siguem mestres és despertar o desenvolupar la creativitat i la imaginació dels xiquets, no obstant això la formació que rebem en aquest aspecte és mínima o quasi nul·la, per tant aquest llibre és ideal perquè conté tant la tècnica com la posada en pràctica de tècniques surrealistes per motivar i potenciar la imaginació dels més menuts i els puguen ajudar a inventar-se, tots sols, les pròpies històries.
Així mateix la recomanació s’ampliaria a les mestres ja consolidades com a formació adjacent perquè introduisquen i practiquen aquestes tècniques en les seues classes i a més, aconseguiran proporcionar dinamisme i “vida”, ja que un dels avantatges més grans que té és la espontaneïtat, fruit de la invenció de cadascun dels xiquets.
També podria recomanar-se per als pares, perquè no restringeixen la imaginació dels seus fills en l’àmbit familiar, ja que durant el període de Primària es troba en màxim desenvolupament. D’aquesta manera tant els xiquets com els pares podran jugar i deixar lliure la seua imaginació per gaudir en família de jocs on res és impossible. L’únic inconvenient és que pot ser la lectura resulte un poc densa per als pares, però aquest es podria solucionar amb una coordinació entre els docents i les famílies.
En definitiva aquest llibre el recomanaria, com diu Rodari: “Para quien cree que es necesario que la imaginación tenga su lugar en la educación, para quien confía en la imaginación infantil, para quien conoce el poder de liberación que puede tener la palabra.”
Una de les aportacions més destacades de l’obra la trobem al capítol quatre, on Rodari ens presenta una tècnica creativa anomenada “binomi fantàstic”. Al llarg d’aquest capítol, l’autor ens explica que la imaginació no és una capacitat separada de la ment, sinó que és la ment mateixa que aplicada a una activitat més que a una altra, fa servir sempre els mateixos procediments, és a dir, la capacitat per inventar i crear es troba a la ment, però per fer que funcione hem de posar-la en activitat, i una de les millors maneres de fer treballar aquesta part de la ment és mitjançant les paraules i un context caracteritzat per la llibertat.
Per a que aquesta tècnica funcione a la perfecció necessitem dues paraules, la relació de les quals ha de ser llunyana i estranya, perquè d’aquesta manera estarem donant als infants un estímul excitant, i hauran de posar a treballar la seua imaginació per crear un vincle per a aquests dos termes. A més a més, per a les dos paraules proposades no serà suficient establir una relació a partir dels seu significat quotidià, sinó que els xiquets hauran d’inventar noves capacitats de significat per a aquests termes, i per tant hauran d’alliberar-los de les cadenes verbals que tenen en el context de la quotidianitat.
Personalment, considere que el valor d’aquesta tècnica augmenta pel fet de ser “simple”, és a dir, la podem transportar a l’aula sense cap problema, la participació en aquestes activitats pot ser molt ampla, així com ho pot ser el gaudi i a més les recompenses són molt grans. Una de les formes d’introduir-la pot ser per exemple que cada alumne realitze una llista de paraules, sense cap limitació, totes són útils i després podem agafar dos aleatòriament i ja podem començar a crear.
Una de les aplicacions del binomi fantàstic el trobem al capítol huit, anomenat el “prefix arbitrari”, que consisteix en deformar les paraules (òbviament en sentit fantàstic) per fer-les més productives. Aquesta activitats és més un joc, els xiquets poden gaudir i es riuen de les seues pròpies creacions, però a més el fet de jugar amb diferents termes, les preposicions i els prefixos, aprenen explorant les diverses possibilitats que té una mateixa paraula realitzant declinacions úniques. Per tant estem davant una forma diferent d’apropar-nos a la nostra llengua, aquesta els proporciona experiències i per tant és una forma més familiar i més còmoda, els xiquets gaudeixen aprenent la seua llengua, doncs és molt diferent al que es troben normalment, que sol ser llibres i teoria que memoritzen de forma mecànica per oblidar dies més tard.
Una altra tècnica pareguda presentada per Rodari a l’obra és la del “nonsense”, que com bé comenta també dóna molts bons resultats en l’aula. Aquesta tracta de jugar amb les paraules i les oracions, de manera que consisteix en transgredir les formes comunes de la sintaxi i la semàntica. Aquests són jocs comunament humorístics i absurds, que provoquen moltes rialles millorant el context de les aules i fent d’elles un lloc on els xiquets es desenvolupen en màxima comoditat i seguretat, per tant la seua importància està en canviar la idea de que l’aprenentatge és una cosa seriosa, ja que dintre de les escoles s’ha de riure i gaudir més, per fer del procés d’aprenentatge un procés més bonic.
Allunyant-nos un poc de la tècnica del binomi fantàstic m’agradaria destacar el capítol nou, que porta per títol “ L’error creatiu”, ja que la lectura del mateix m’ha fet reflexionar com a futura mestra pel que fa a les correccions dintre de l’aula. Pel que fa a l'àmbit educatiu, les correccions són constants per part de les figures d’autoritat com els mestres, els pares, la directora i inclús els mateixos xiquets. Si durant una lectura en veu alta algun xiquet fa una errada, no passarà ni un minut en que un altre faja una correcció contundent, el mateix ocorre quan l’errada es produeix en un escrit o inclús en la pràctica d’algun esport. Evidentment al llarg de la nostra vida estem aprenent contínuament coses, per tant els errors estan molt presents i per superar-los és necessari aprendre dels mateixos. No obstant això, hi ha moltes formes de fer les correccions, ja que si aquestes són molt serioses correm el risc de produir un efecte contrari i provocar en els xiquets una reacció de por o rebuig cap a l’escola (màxim representant de l’aprenentatge). En aquest cas, Rodari ens fa pensar en els errors o lapsus com una possibilitat de crear històries, per a ell els errors són creacions autònomes de què se serveixen per assimilar una realitat desconeguda. Hem de començar a riure’ns dels nostres errors i deixar de penedir-nos amb la finalitat de trobar una funció a les noves paraules creades, de manera que l’aprenentatge de les paraules correctes estarà enfocat des del punt de vista de la creació, canviant així el proverbi “Equivocant-se s’aprèn” per “Equivocant-se s’inventa”. Així mateix hem de tenir en compte la forma de corregir, doncs per exemple el color roig ja el tenim assimilat com una cosa negativa, quan ens entreguen algun escrit corregit l’únic que veiem és si hi ha poca o molt tinta roja, i si es tracta d’aquesta última immediatament la nostra autoestima baixa, per tant hem de tenir açò en compte i per exemple començar a corregir en altre color com el verd o el morat, per fer referència a aquells aspectes que són positius.
Personalment, el capítol que més m’ha agradat ha sigut el que s’anomena “El nen que llegeix còmics”, per la meua experiència personal. Quan era petita m’agradava llegir, però a poc a poc em vaig adonar que ja no gaudia de llegir les novel·les i els contes obligatoris per a l’escola, per tant fora d’aquest àmbit també vaig rebutjar aquesta mena de llibres, ja que em bloquejava i no m’aportava plaer. Per influència dels meus cosins, vaig començar a llegir còmics, recorde que em divertia molt amb les aventures que es contaven i que pràcticament vivia amb l’ajuda de les imatges, no obstant això des de l’escola aquesta mena de llibres no estaven ben vistos, ja que la valoració dels llibres es solia fer mitjançant la quantitat de lletra que tenia. Com a conseqüència he crescut pensant que els còmics eren un passatemps, però no incrementaven a millorar la meua competència literària. A poc a poc me n’he adonat que aquesta és una idea equivoca, i a més com explica Rodari al capítol els còmics són uns dels llibres que més demanen una intervenció activa de la imaginació del lector per poder omplir els buits entre una vinyeta i altra, es a dir, cal reconstruir amb la imaginació tot el transcurs de la historia combinant les informacions que ens donen amb els diàlegs, els sorolls, els dibuixos… És el lector qui dóna sentit a tot, la seua imaginació no està passiva, sinó que se li demana per a que prenga partit, intervé mitjançant l’anàlisi i la síntesi, a més de classificar i decidir com per exemple en l’atribució de frases als personatges, en la finalització de la personalitat dels mateixos... D’aquesta manera canvia la concepció dels còmics com un llibre què té com a única utilitat la de passar una bona estona, per una altra què posa en valor tots els processos necessaris per poder llegir i gaudir d’un còmic.
Per últim m’agradaria destacar dos idees de Rodari, una forma part dels “Fragments” de Novais (1772-1801) que diu: “Si també tinguéssim una Fantàstica, tal com tenim una Lògica, s’hauria descobert l’art d’inventar”. I l’altra cita, fa referència a l’objectiu principal per desenvolupar la imaginació dels menuts “No pas perquè tots siguin artistes, sinó perquè ningú sigui esclau” (Rodari,2009,p.13).
Ressenya 2: Llegir per a cèixer i Poemania.
La ressenya que es farà a continuació se centrarà en dos llibres fonamentalment: Poemania i Llegir per a crèixer.
El primer llibre publicat en l’any 2009 es titula “Poemania. Guia pràctica per a fer lectors de poesia.” i està escrit per Anna Ballester amb les il·lustracions de Quim Bou. L’autora, a més de ser professora de Secundària i contacontes és una especialista de la literatura infantil i juvenil, per tant imparteix cursos per formar als professors en noves tècniques d’animació a la lectura i millorar també la seua competència literària. Així mateix, té nombrosos articles publicats en diverses revistes divulgatives al voltant de l’educació de la llengua i la literatura catalana.
El segon llibre, Llegir per a crèixer. Guia pràctica per a fer fills lectors va ser publicat en l’any 2006 i està escrit per Joan Carles Girbés amb les il·lustracions de Josep Vicó. L’autor és periodista i combina aquesta professió en l’edició, centrant-se en llibres dirigits a l’educació lingüística i literària dels més menuts.
Els dos llibres pertanyen a la col·lecció Bromera didàctiques de l’editorial Bromera.
Pel que fa al contingut, ambdós estan relacionats, ja que com s’indica en el subtítol són llibres que pretenen orientar als pares, educadors i mestres en l’aprenentatge dels menuts basat en la lectura, no obstant això cadascun es centra en aspectes diferents.
En el cas de Poemania, es tracta d’un llibre, la finalitat del qual és formar lectors i escriptors de poesia, és a dir, la seua orientació està enfocada principalment al gènere líric. L’organització del mateix és molt clara i senzilla, doncs trobem quatre apartats principals que comprenen la lectura, la memorització, l’escriptura i la dramatització de poemes, per tant es tracta d’una aproximació a la poesia des de diferents punts.
En el cas de Llegir per a crèixer, és un llibre molt senzill que tracta aspectes referents a la falta l’hàbit lector en els menuts i també en els majors. Al llarg del mateix destaca la importància que té el context on llegim, per tant l’exemple dels majors resulta fonamental per a que els xiquets llegisquen a sovint i troben en la lectura una activitat d’oci a l’altura del dispositius digitals que existeixen actualment com la televisió, els mòbils o els videojocs.
Com he comentat aquestes dos lectures són molt senzilles i l’organització de les mateixes fa que siguen lectures ràpides i no tinguen cap problema pel que fa a la comprensió. A més a més, considere que són molt profitoses per la quantitat de recursos metodològics que aporten, per tant la recomanaria tant per als pares com per als educadors, ja que l’exemple i l’esforç dels mateixos determinarà en gran mesura que els xiquets siguen bons lectors i que gaudisquen de la mateixa, un aspecte molt important que de vegades queda relegat a un segon pla en favor de l’aprenentatge. Com comenta Girbés al seu llibre “L’habit de la lectura no es pot improvisar, només aconseguirem que siguen bons lectors amb convenciment, constància i esforç. Hem de ser conscients del temps que porta, però serà recompensat.”
Una de les parts que més m’ha agradat del llibre “Llegir per a crèxir” ha sigut quan l’autor convida al lector a reflexionar sobre per què volem formar lectors. Pot ser no trobem molta importància a aquesta reflexió perquè tenim molt clar els beneficis de la lectura, no obstant això de segur que quan estiguem exercint com a mestres ens trobarem amb pares i mares que no entendran el nostre treball per motivar als xiquets a llegir, i tot aquest treball perdrà potència perquè quan arriben a casa no tindran cap exemple a imitar pel que fa a la lectura. És a dir, des de l’escola hem d’estar ben atents a la manca de lectura en l’àmbit familiar perquè aquest resulta clau en el foment de l’hàbit lector. Per aquest motiu, hem de recordar a les famílies la seua responsabilitat en el paper de l’educació del menuts pel que fa a la lectura, i considere que una de les millors maneres és mitjançant la visualització dels beneficis que porta formar bon lector. Aquesta conscienciació es pot fer a través de la transmissió dels nostres coneixements o la recomanació d’aquest llibre, amb la finalitat de que se n’adonen de la importància que tenen els seus actes dintre de la llar, així mateix trobaran que no hi ha motius sòlids per no llegir, ja que com explica Girbés al llibre tot el que argumenten seran excuses com ara l’excusa típica de que no tenen temps.
Del mateix mode, és importantíssim que els docents siguem lectors habituals i gaudim de la lectura, ja que serà l’única manera de poder transmitir-ho als xiquets perquè l’exemple val més que mil paraules. Els mestres hem de ser conscients de que la lectura és estimulant i aporta innumerables beneficis als lectors com ara un augment de l’atenció, la concentració i la comprensió, una millora en l’agilitat mental, un vocabulari més ample i tècnic, assimilació pràctica de les regles d’ortografia i gramaticals, ens dóna la possibilitat d’ampliar el nostre bagatge cultural, millora la capacitat de memorització i ens aporta major agilitat en l’assimilació de conceptes nous , augmenta la nostra capacitat crítica, un element molt important en una societat que tendeix a la uniformitat i la imitació de les masses i serveix d’ajuda per a la construcció de la personalitat, entre altres.
M’agradaria descatar una de les frases més boniques del llibre Llegir per a crèixer en la que Girbés comenta que: “Llegir no t’assegura l’èxit, però sí viure més: diferents vides, en diferents llocs, noves experiències.”.
Una vegada que ja tenim clara la importància que té el foment de l’hàbit lector des de que són petits, cal que canviem la concepció general que tenim dels llibres, ja que li donem molta importància a la part formativa, la qual cosa pot portar el rebuig dels xiquets cap a les lletres escrites. Hem de saber apropar els llibres als xiquets d’una forma lúdica, és a dir, que aquests entenguen els llibres com una joguina més o com una eina màgica que et permet obrir la porta a un món ple de possibilitats. Gràcies als llibres, podem traslladar-nos a llocs inimaginables, on no hi ha res que no siga possible, doncs dins les histories la nostra imaginació no troba límits. A més a més, com comenta Girbés cal que els llibres es convertisquen en un element de la quotidianitat i estiguen a l’abast dels xiquets, hem de parlar de llibres dia a dia, realitzar crítiques de forma conjunta i gaudir de la lectura grupal.
Pel que fa al llibre de Poemania, considere que la seua lectura és molt necessària, malauradament la meua formació en el gènere líric ha sigut molt pobra, mai he tingut l’oportunitat de gaudir d’un llibre de poesia i mai he escollit un llibre d’aquest tipus per plaer. Duran l’etapa de Primària, no recorde treballar ninguna poesia, i pel que fa a l’educació secundària sempre que treballàvem un poema consistia en esbrinar el que l’autor volia dir, per tant aquesta educació va provocar que sempre que apareixia aquest gènere tinguera ansietat per tractar de trobar la resposta correcta. Aquesta realitat és molt trista perquè no podré transmetre la passió per aquest gènere als alumnes i quan siguen majors segurament tindran el mateix problema que tinc actualment. Considere que part del problema ve de les esferes de poder, ja que si comprovem el currículum d’Educació Primària, en l’apartat corresponent a la llengua i la literatura, podrem observar que l’educació literària rep un tractament molt inferior als altres com la novel·la o els contes, és a dir, aquest gènere està menyspreat en l’àmbit educatiu i per tant resulta molt difícil que els xiquets per ells mateixos accedisquen al gènere líric.
Al llarg del llibre l’autora ens comenta els beneficis que ens aporta tindre contacte amb la poesia, ja que aquest és un gènere molt especial perquè té un vincle molt proper amb els sentiments personals i l’expressió de les emocions. Precisament açò em pareix fonamental i més tenint en compte les característiques de la societat actual, on les preses i l’estrès envaeixen tots els àmbits de la nostra vida, la qual cosa provoca que cada vegada hi haja una major individualització i un tancament de les persones que no parlen, o no saben parlar dels seus sentiment de forma sincera amb la resta. Considere que és important insistir en aquest punt i començar a treballar les emocions des de que són petits i una de les millors formes per a fer-ho és mitjançant la poesia. Com bé explica Ballester al seu llibre, el tractament dels textos poètics són diferents a qualsevol altre, en aquest gènere hem de saber anar més enllà, ja que per poder expressar els sentiments i les emocions no és prou amb el llenguatge quotidià.
El llibre de Poemania és més pràctic que el se Girbés, ja que l’autora fa un recull d’activitats diferents per poder treballar la poesia en l’escola i també a casa. La descripció de les activitats és molt precisa, la qual cosa facilita la comprensió i la posada en pràctica. A més a més, les activitats no necessiten molts recursos, per tant és fàcil poder introduir-les en la planificació anual o practicar-les en casa, i un altre aspecte a destacar és la insistència de l’autora per proposar jocs que afavorisquen la unitat de la classe, és a dir, es tracta de jocs que no són competitius sinó tot el contrari, l’objectiu és crear un ambient còmode per als alumnes o tots han de participar per poder dur endavant l’activitat. Una de les activitats que més m’ha agradat s’anomena “Units per la poesia” en la que cada alumne ha de regalar una poesia a un company. En aquesta simple activitat, s’aconseguixen moltes coses com la lectura de textos poètics, la unió de tots, el tractament de la poesia com un regal, una ampliació dels autors d’aquest gènere i la formació de criteris per seleccionar una poesia.
Sincerament, el llibre està molt complet, no obstant això hi trobe alguns problemes pel que fa a la posada en pràctica de les activitats, doncs en moltes d’aquestes l’autora explica que els docents o els pares, com a orientadors, han de crear el model com per exemple realitzar la modulació de la veu o l’entonació en la lectura. El problema està en que per poder fer-ho nosaltres hem de saber, i en el meu cas no tinc la formació per poder servir d’exemple de lectura de textos poètics per als xiquets, i passa el mateix amb molts pares. D’aquesta manera, considere que aquest llibre és un pas endavant cap a l’aproximació de tota la societat a la poesia, però no es prou ja que nosaltres, el mediadors, hem de formar-nos més per poder servir d’exemple als menuts i que aquests tinguen l’oportunitat de conèixer aquest gènere en les mateixes condicions que es fa en els altres. Així mateix s’hauria de trobar una solució per formar també als pares, perquè com comenta Girbés, aquests són un element fonamental per consolidar el treball que es realitza a l’escola, ja que si no es fa així, el treball perd eficàcia.
Per últim cal comentar els paratextos d’ambdós llibres. En el cas de Llegir per a crèixer són fonamentalment dibuixos en blanc i negre molt simples, que aporten una informació irrellevant, no obstant això hi ha alguns que tenen denotacions masclistes, per tant hem d’estar atents a aquests detalls per posar remei, en aquest cas per exemple podríem proposar un canvi de dibuix a l’editorial. En el cas de Poemania, el dibuixos també són senzills i en blanc i negre. La informació ens pot ajudar un poc pel que fa a l’organització de les activitats, però tampoc és necessària perquè la descripció de les mateixes és molt detallada. L’únic que sí ens pot servir d’ajuda són els exemples de fragments de poemes o els esquemes que apareixen en algunes activitats que ens ajuden per poder dur-la endavant.
