Ressenyes P27: Gramàtica de la fantasia de G. Rodari. Llegir per a crèixer de JC Girbés i Poemania de A. Ballester

Nota: En aquesta entrada es pot trobar la realització de dues ressenyes tècniques.

Gramàtica de la fantasia. G. Rodari.

El llibre Gramàtica de la fantasia: Introducció a l’art d’inventar històries va ser obra de l’escriptor, mestre, pedagog, militant polític i periodista italià Gianni Rodari. Pertany a la col·lecció Les eines, a l’editorial Educaula, formant part de la primera edició en aquest segell l’any 2009, encara que aquest llibre va ser escrit originàriament als anys setanta del passat segle. Rodari va guanyar el Premi Han Christian Andersen, el premi més important de literatura infantil i juvenil, l’any 1970 pel seu llibre Le filastrocche del cavallo parlante. Així mateix, anteriorment havia rebut altres galardons d’àmbit nacional, els premis Prato, Catello I Rubino.

Gramàtica de la fantasia resulta un llibre prou interessant perquè mostra una gran quantitat de tècniques prou originals per a desenvolupar la imaginació dels xiquets i donar peu a un pensament més divergent, és a dir, per treballar la creativitat al mateix temps que desenvolupem la seua competència lectora i literària. Aquest tipus d’activitats com poden ser l’elaboració de textos a través del binomi fantàstic, l’amanida de rondalles o equivocar les històries poden resultar activitats molt entretingudes per realitzar a l’aula amb els xiquets, al mateix temps que treballem la llengua i la literatura d’una forma més dinàmica.

El llibre es divideix en dues parts principalment. La primera d’aquestes comprén les diferents activitats que es poden dur a terme per treballar la creació d’històries a través de la fantasia i la creativitat, exemplificant cadascuna d’aquestes i argumentant perquè li resulten importants o qual és la finalitat d’aquestes. Tenen certa linealitat perquè els conceptes que s’expliquen en un principi, com és el binomi fantàstic són recurrents al llarg de tot el llibre, formant part de la base de moltes de les tasques. Així com altres capítols estan directament interconnectats, per ser aquests una mena de continuació dels altres. Per altra banda, tenim unes fitxes al final del llibre que ens expliquen d’una manera més tècnica els diferents aspectes que es treballen al llarg d’alguns dels quaranta quatre capítols que comprenen el llibre.

Al llarg d’aquests quaranta quatre capítols hi ha moltes qüestions remarcables. Una d’aquestes és el concepte en torn al qual giren molt del capítols, el binomi fantàstic. Un binomi està format per una parella de paraules que guarden un tipus de relació, encara que les seues característiques siguen molt diferents. Aquesta associació genera un context que parteix de l’estranyament, idoni per a deixar volar la imaginació dels xiquets, donant lloc a històries gens realistes que els permeten evadir-se i crear, al mateix lloc que treballen, per exemple, l’estructura pròpia dels contes. A més a més, també els permet realitzar personatges més complexos o treballar amb les figures retòriques, com es pot veure en una de les històries creades pel xiquets anomenada: L’armari del gos, on juguen amb la personificació. Aquest nonsense pot donar lloc al desenvolupament d’històries mentre es diverteixen molt escrivint-les, així com pot resultat tot un repte cognitiu per a ells, ja que com indica el propi Rodari (2008): “La ment neix en la lluita, no en la calma”. Un cas clar d’aquesta “lluita”, seria La Caputxeta i l’helicòpter, on els xiquets havien de realitzar una història a partir d’un grup de paraules relacionades pel context i un mot que trencava amb l’esquema, en aquest cas era l’helicòpter. Canviar els esquemes, les relacions o les situacions pot fer que repensem les coses, així com ens permet treballar aspectes més abstractes que poden donar lloc a històries més riques, donant a aquestes un tractament humorístic o amb la introducció d’elements simbòlics. Al mateix temps es tornen menys previsibles i captiven molt més al lector.

Altra activitat que em va agradar prou va ser el joc de la hipòtesi fantàstica, al llibre anomenada “què passarà si?” En aquest tipus d’activitats també es fa ús de l’estranyament i s’empra el nonsense, partint de situacions hipotètiques que semblen pròpies d’un món fantàstic. Tanmateix, encara que semblen situacions pocs realistes, resulten molt atraients per als xiquets. Així mateix, són beneficioses per a ells perquè són una eina amb la qual poden treballar la formació de judici, a través de l’argumentació i la contra argumentació que han de realitzar durant les seues intervencions. Inclòs emprant situacions més properes a la realitat, els permetrem relacionar-les amb les seues experiències més personals, la qual cosa pot donar lloc a una major participació, brindant l’oportunitat d’expressar-se a aquells alumnes que no ho solen fer. El context omplirà  la hipòtesi de significat, significat que canviarà segons les circumstàncies que envolten a cadascun, influint en la visió que poden tindre de la realitat. Així mateix amb preguntes més transcendentals creixeran com a individus, ja que davant una major problemàtica, davant una major abstracció, els processos cognitius seran més complexos.

Aquest tipus de tasques són molt important per formar ciutadans crítics i eixa mateixa finalitat és perseguida també en un altre capítol, on partint del conte de la cabra, emprantel simbolisme, tracten temes de la problemàtica social que fan repensar les coses als xiquets. En aquest tipus de tasques es veu la preocupació política de Rodari, la qual vol inculcar als seus propis alumnes perquè aquests no accepten tot allò que escolten com a veritat absoluta. Em resulta remarcable, el fet que tracte de no influenciar als seus alumnes amb la seua pròpia ideologia, sinó que li mostra els diferents aspectes que envolten eixa problemàtica i els proporciona les eines necessàries perquè siguen ells els que construisquen el seu propi pensament, ja que com dir l’antropòloga Margaret Mead: “Children must be taught how to think, not what to think.”

Per altra banda, el capítol titulat “El prefix arbitrari” ens mostra com es pot treballar a l’hora tant els mecanismes de derivació com la realització de contes i altres creacions literàries. Mitjançant aquest tipus de tasques poden assolir i reconèixer diferents tipus de sufixos i prefixos que es poden emprar segons la categoria gramatical de la paraula simple i el tipus de paraula que es formen després d’aquest procés de derivació. A més a més, poden aprendre el significat d’alguns prefixos i sufixos apreciatius i no apreciatius. Emprant com a excusa la realització de paraules que realment no existeixen i jugant amb elles, de manera indirecta estem ajudant als alumnes a comprendre els mecanismes de formació de paraules.

Una altra qüestió que cap ressaltar com a futurs docents és el fet de no penalitzar l’error, ja que això podria destruir l’autoestima dels xiquets i les xiquetes. L’autor, en lloc de recriminar als xiquets, empra l’errada per donar lloc al naixement d’una nova història, transformant  una qüestió negativa en una positiva que dóna lloc a l’invenció . Partir d’una situació còmica per als xiquets pot fer que siguen conscients de com s’escriuria correctament eixa paraula, evitant que es torne a realitzar en un futur perquè la modificació del coneixement va associada a un estímul agradable.

El tema de les rondalles és un tema molt recurrent al llarg d’una gran quantitat de capítols i crec que són veritablement importants per als xiquets, ja que a través d’aquestes poden començar a generar hàbit lector. Les rondalles i els contes formen part d’eixa literatura de tradició oral que ens inicia al món de la literatura des de ben xicotets. També, és una font riquíssima de cultura que ens permet treballar els valors i contravalors d’una manera crítica amb els xiquets, així com és una ferramenta perfecta per treballar l’escolta activa amb ells. L’activitat titulada “amanida de rondalles” em va recordar molt a altre llibre que vaig llegir a aquesta assignatura, el llibre en qüestió era “T’he agafat Caputxeta!” i al llarg d’aquest s’emprava aquest mateix recurs, fer una barreja de personatges de diferents contes que donaven lloc a una història on canviaven tant les relacions com la personalitat de cadascun d’aquests personatges. Pot resultar un recurs molt interessant per treballar la intertextualitat amb els xiquets, perquè encara que no tinguen edat per a llegir Dràcula de Bram Stoker o El Quixot de Cervantes si podem començar a apropar aquests personatges i les seues històries als xiquets d’aquesta manera. Un altre capítol parla de calcar les rondalles, que realment no seria tant això com reduir la semblança de les creacions pròpies a una simple relació interna. Aquest tipus d’activitats poden resultar molt útils per a xiquets que han començat a treballar aquest tipus de narracions breus, perquè els pot servir de guia per estructurar les seues pròpies produccions. Així mateix, pot ser molt útil per treballar la comprensió lectora, ja que han de comprendre les relacions entre els personatges i els esdeveniments de la rondalla que empren com a paradigma. A més a més treballen l’estructura pròpia d’aquest tipus de narracions, que junt a l’anterior qüestió ens permet treballar la seua competència lectora. Per últim, pel que fa a les rondalles, Rodari proposa realitzar històries emprant les anomenades cartes de Propp, la qual cosa pot resultar molt interessant si s’empra per a realitzar una rondalla conjunta, on poden aparèixer multiplicitat de missatges, una gran quantitat de perspectives i on s’ha de partir d’un esdeveniment contat per altre company. Resulta interessant perquè a aquestes edats els xiquets encara poden ser un poc egocèntrics, tancant-se en la idea de que allò que ells realitzen és el millor i no contemplen cap benefici a treballar en grup. Mitjançant aquesta tasca estem obrint les portes a eixe enriquiment propi de la posada en comú de diferents experiències i perspectives.

En quant a una última activitat, volia destacar el paper dels còmics en la formació lectora i literària dels xiquets. Fins que vaig llegir aquest llibre mai m’havia aturat a pensar que poden ser una gran font de riquesa i l’atenció que reclama aquest tipus d’obres per part del xiquet, com ens indica el propi Rodari (2009:165-166): “En primer lloc, ells han d’individuar i reconèixer els personatges en les successives situacions. [...] Ha d’atribuir una veu als personatges. [...] La distinció entre frases pronunciades i frases pensades. [...] Quan els personatges dialoguen, ha d’atribuir les frases a l’un o a l’altre; entendre en quin ordre s’han pronunciat.” És a dir, el tipus d’intervenció que s’estableix entre el lector i el còmic ha de ser molt més activa que la que es pot tindre, per exemple, quan lliges un conte, perquè en aquest últim no s’han d’omplir tants buits, ja que la informació és més explícita i tenen una major linealitat. Així mateix, quan ell mateix, ha de realitzar un còmic treballarà altres habilitats com poden ser l’estructuració, l’organització, l’estudi de personatges, la realització de diàlegs o la conceptualització.

Per finalitzar, volia fer referència a una cita del capítol “Imaginació, creativitat i escola”, per refusar la idea que sostenen moltes persones sobre la manca d’utilitat de la fantasia i la creativitat, qüestió que refusa Rodari (2009:195) : “«Creativitat» es sinònim de «pensament divergent», és a dir capaç de trencar contínuament els esquemes de l’experiència. És creativa una ment que sempre treballa, que sempre es fa preguntes, que descobreix problemes allí on els altres hi troben respostes satisfactòries. [...] Capaç de judicis autònoms i independents.» Treballar la creativitat té tot el sentit del món, perquè a través d’aquesta eduquem a xiquets més lliures, capaços de pensar per ells mateixos i xiquets més resolutius, capaços de fer front a la incertesa. Emprar la imaginació no és gens perjudicials, els xiquets són molt intel·ligents i aprenen per oposició d’allò que es real front a allò que és imaginari. Com va dir David Lynch: “We think we understand the rules when we become adults but what we really experience is a narrowing of the imagination.” La quantitat de coses que estem deixant a banda o destruint per no tindre la mirada no contaminada d’un xiquet. 

Llegir per a crèixer de JC Girbés i Poemania de A. Ballester

En aquest cas hem de parlar de dos llibres, el primer d’aquests té com a títol “Llegir per a crèixer. Guia pràctica per a fer fills lectors” i va ser escrit per Joan Carles Girbés. El segon, va ser obra de Anna Ballester i es titula “Poemania: guia pràctica per a fer lectors i lectores de poesia.” Tots dos van ser publicats per la Fundació Bromera per al Foment de la lectura, el primer a l’any 2007 i el segon dos anys més tard, al 2009, essent de la primera edició ambdós. Els dos llibres tracten de posar a l’abast dels mediadors, en Llegir per a créixer més enfocat cap als pares que als mestres, tècniques per afavorir l’hàbit lector.

Llegir per a créixer és un llibre, com he dit, destinat als pares, perquè aquests fomenten la lectura a la llar sense fer referència a cap tipus de gènere en especial. En ell, Girbés ens mostra la rellevància que té la lectura, explica la importància de contagiar el gust per aquesta als xiquets i les xiquetes i dóna una sèrie de consells als pares i mares perquè introduisquen als seus fills en eixos mons màgics.  Poemania per la seua banda es centra molt més en el gènere líric, donada la seua infravaloració en el panorama educatiu. Al llarg d’aquest llibre ens mostra una sèrie d’activitats per treballar la poesia tan a nivell escrit, com tasques per regular la veu, tècniques per millorar les habilitats comunicatives o maneres creatives de treballar les figures retòriques.

Tots dos m’han semblat dos llibres molt interessants, per una banda Girbés m’ha fet repensar certes qüestions, com per exemple la falsa creença que tenen molts mestres i molts pares, els quals pensen que un xiquet és lector perquè llig. Res més lluny de la realitat, com afirma Girbés (2007:10): “Ser lector significa convertir la lectura en un hàbit voluntari, lliure, desitjat, plaent. Un lector és aquell que llig habitualment per alimentar l’esperit.”  Com molt bé explica, un lector és lector quan llig per plaer i no per imposició, quan troba en la lectura una activitat agradable i gaudeix amb ella. Si nosaltres imposem als xiquets el que han de llegir acabaran per relacionar la lectura amb un càstig i l’evitaran. Per aquest motiu hem d’apropar-los a la il·limitada quantitat de mons i coneixements que ens ofereixen els llibres sense obligar-los a llegir un determinat tipus de literatura o insistint-los en excés, perquè semblarà que és una obligació més. La finalitat que tenim com a mediador és la de generar hàbit lector, sense condicionar-los, sense dir-los que si no lligen seran menys llestos que els seus companys o acabaran odiant-la. Tampoc hem de caure en l’errada de creure que perquè un xiquet està llegint està comprenent allò que llig. Si no practiquem la lectura comprensiva, es pot donar lloc al que denominaríem l’analfabetisme funcional, una de les causes de l’anomenat fracàs escolar. Moltes vegades els xiquets lligen i no entenen el que han llegit, no arriben a aprofundir i es queden amb les dades superficials. Es molt important realitzar activitats de treball de comprensió lectora perquè únicament d’aquesta manera podrem afavorir que milloren en la seua expressió i ordenen i construisquen pensament.

Una segona qüestió que volia remarcar és la importància que li dóna l’autor al fet de llegir per divertir-se. Sembla que moltes vegades estem tancats en la idea de que un llibre únicament serà bo si ens ajuda a reflexionar, però no hem d’oblidar la importància que té la paraliteratura especialment quan no tenen un hàbit lector consolidat. Aquest tipus de títols, com El diario de Greg o Gerónimo Stilton poden ser el tipus perfecte de llibres per formar lectors. Quan comences a llegir, el que busques és evadir-te, gaudir del simple fet d’estar llegint. A més a més la paraliteratura pot ser el primer pas per dirigir al xiquet cap a altres tipus de literatura que suposen una reflexió i uns coneixements més profunds. En aquest punt, veiem la gran importància que tindrem com a mediadors, com a guia de l’alumne per aconseguir que aquest puga desenvolupar la seua competència lectora i literària. Haurem de treballar les microhabilitats com pot ser l’elecció d’un llibre, aconsellant-los nosaltres en un principi, però treballant també el fet que ells mateixos aconsegueixen fer una elecció autònoma en funció dels seus gustos, les seues necessitats i la seua actual competència literària, perquè segueixen desenvolupant-la.

A més a més, Girbés posa especial èmfasi en la importància dels paratextos, element que moltes vegades oblidem, malgrat que és el principal atractiu per als nens més petits. Les il·lustracions, els colors o el tipus de lletra poden captivar al xiquet, de manera que la lectura es presenta com una qüestió agradable i atractiva per a ell. Així mateix, resulta un recurs perfecte per afavorir la interacció amb el llibre, donant lloc a una major activació que farà que els xiquets gaudeixen molt més.  També mostra la rellevància d’apropar la lectura als xiquets molt abans de que aquests puguen llegir, per exemple, mitjançant llibres de tela. Crec que d’aquesta manera, veient el llibre com a objecte facilitarà eixa primera relació mitjançant la interacció com si fos una mena de joguina, afavorint que més tard, quan aprenga a llegir, trobe la lectura com una activitat agradable.

Per últim, volia destacar la gran utilitat que poden tindre els consells per als pares, ja que moltes vegades ens tanquem en una idea que no ens permet avançar. Tal com indica l’autor en algunes ocasions posem com a excusa que llegir és molt car i oblidem que la biblioteca està al nostre abast oferint-nos una gran quantitat d’obre, són una porta oberta per al desenvolupament de la nostra imaginació. Per altra banda, també refusa eixe tipus de comportament quasi obsessiu d’alguns pares, aconsellant-los que s’impliquen en el procés però evitant sempre destacar l’error fronts als encerts, evitar el fet d’obligar-los a llegir, no menysprear els gustos dels xiquets  imposant els nostres, com si fórem el paradigma a seguir o refusar la idea de realitzar activitats tedioses com pot ser un resum.

Si he de posar algun inconvenient és que a la pàgina díhuit, l’il·lustrador  Josep Vicó realitza un dibuix prou sexista on es veu a una dona planxat que ha de ser rescatada per l’home, l’heroi. Així i tot, davant d’aquest tipus d’imatges sempre podem  parlar sobre elles amb els xiquets, perquè aquests reflexionen sobre les desigualtats.

Per altra banda tenim ell llibre de Ballester, el qual em va sorprendre positivament perquè no es limita a plantejar activitats per a la realització de poemes, sinó que es divideix en quatre parts principalment: activitats per a llegir poemes, per a escriure-los, dramatitzar-los i memoritzar-los.  Així mateix, adapta totes les activitat perquè també es puguen realitzar a la llar amb els pares, de manera que aquests siguen partícips del desenvolupament pel gust poètic dels seus fills.

La poesia és una eina que ens pot alliberar, que permet expressar els nostres sentiments més profunds d’una manera que la prosa no ens pot proporcionar. Crec que la poesia ens fa créixer com a persones i ens permet aprofundir en l’essència de tot allò que ens rodeja, ens converteix en persones més sensibles i empàtiques. Tanmateix com ens adverteix durant les primeres pàgines Ballester (2009:13) és necessari crear un ambient favorable: “S’ha de crear un clima que facilite el treball creatiu que potencie l’espontaneïtat i que desenvolupe la llibertat d’expressió i el respecte.” Realitzar i recitar poemes és una activitat molt íntima i sense generar aquest tipus d’atmosfera no podrem aconseguir que els alumnes s’obriguen i participen en aquesta.

En quant a les pròpies activitats la proposada sota el nom de Cadàver molt exquisit està molt enfocada a la creació d’un ambient favorable i a treballar l’autoconfiança dels xiquets. És una activitat que parteix d’una fase individual on el xiquet pot crear guiant-se per les preguntes de la professora una infinitat de figures retòriques sense quasi ni adonar-se’n, al mateix temps que es treballen les dinàmiques de grup per fer de l’aula un lloc més respectuós i tolerant cap als sentiments i les opinions de la resta. A més a més, l’alumne comença a prendre confiança en sí mateix perquè ha sigut capaç  de realitzar una producció poètica ell a soles, quan en un principi pot resultar prou complicat per als xiquets.

Per altre costat tenim l’activitat Prepoesia, la qual em va resultar prou útil per treballar les categories gramaticals al mateix temps que es pot treballar l’estructura pròpia d’un poema, amb la seua mètrica, la rima o les figures literàries. Es presenta com una activitat lúdica, però a través d’aquesta els xiquets poden aprendre les preposicions, les conjuncions... al mateix temps que aprenen la funció dels diferents tipus de paraules mitjançant un aprenentatge més significatiu per a ells.

L’autora també explica al llarg de diferents activitat la gran importància que té la rima per apropar als xiquets a la poesia. La traca de ritmes posa especial atenció en aquest recurs, recurs el qual a mi personalment no en captiva, perquè crec que limita les teues possibilitats d’expressió, tanmateix és una bona eina per captivar als xiquets i apropar-los al món poètic mitjançant la musicalitat i el ritme.

Com a activitat iniciadora cap a la poesia la que més m’ha agradat sense dubte va ser Una mar de poesia. Mitjançant un joc molt imaginatius que ens pot servir a més a més de base per introduir-los ja en el pla de les comparacions i les metàfores, podem fer que xiquets que veuen ja no la poesia, sinó qualsevol tipus de lectura com una cosa aliena a ells, s’apropen als llibres en un primer moment com objecte, fins crear un vincle més sòlid atenent als seus interessos. És molt important que com a mediadors prenguem eixa mirada global per apropar al xiquet a la lectura, perquè com diu Girbés (2007: 15-16): “Qui afirma que llegir es avorrit és perquè encara no ha trobat les lectures adequades als seus gustos i interessos.” Així mateix, és imprescindible que a l’hora de llegir un poema no imposem un únic significat sobre aquest, ja que la poesia està subjecta a la interpretació personal de cadascun dels seus lectors. Les sensacions, les emocions i la interpretació d’una gran quantitat de metàfores, comparacions i en altre nivell més alt d’imatges visionàries no tenen el mateix significat per a dues persones.

Per últim volia destacar la proposta de dramatització de Ballester, ja que pot ser una bona eina per fusionar dos dels gèneres més oblidats a l’escola, a favor de la narrativa, el gènere líric i el dramàtic. A més d’apropar aquest dos gèneres als xiquets, també estarem facilitant la inclusió al grup de xiquets que normalment no parlen o no s’expressen a classe, tal vegada si veuen l’activitat com un joc s’animen a participar més, desenvolupant les seues habilitats comunicatives.

Com a aspecte negatiu, l’únic que trobe és l’excessiva insistència en moltes ocasions de la memorització. Estic d’acord en que és una habilitat cognitiva que s’ha de treballar, però de vegades sembla que el xiquet tinga com a finalitat única la memorització del poema, com per exemple en Versos en plena forma. Encara que l’ocultem sota la transvertalitat de l’educació física crec que aprendre de memòria un poema pot resultar una activitat tediosa i poc útil si no hi ha darrere una reflexió sobre aquest o la intenció de treballar altra microhabilitat com pot ser la regulació de la veu, com si ocorre a l’activitat Poema entonat.

En conclusió, els dos llibres ens podem resultar útils com a futurs mediadors i mestres ja que tant un com l’altre recull una gran quantitat d’activitats i informació útil per crear hàbit lector i afavorir el desenvolupament de la competència lectora i literària dels nostres alumnes.