RESSENYA P27: Gramàtica de la fantasia: Introducció a l’art d’inventar històries, Gianni Rodari

Aquesta ressenya es refereix al llibre Gramàtica de la fantasia: Introducció a l’art d’inventar històries (1989), de l’autor Gianni Rodari,  escriptor, pedagog i periodista italià especialitzat en literatura infantil i juvenil i que va rebre el Premi Andersen. Va ser mestre i contava als xiquets històries que no tenien res a vore amb la realitat i feia servir unes tècniques per fer-ho. El llibre pertany a l’editorial Aliorna i ha sigut traduït per Teresa Duran. Pertany a la segona col·lecció, té en total 176 pàgines i està dividit en una sèrie de capítols, en concret 45 i cadascú se centra en un component de l’educació literària.

Aquest clàssic de la literatura pedagògica no és una teoria de la imaginació infantil ni un recull de receptes, sinó una proposta amb l’objectiu d’enriquir els estímuls de l’ambient on creix el nen. Exposa una sèrie d’ idees per fomentar tant la creativitat com la imaginació, dos habilitats que hui en dia no estan molt present a les escoles. Per tant, el model lector d’aquest llibre no és un xiquet, sinó una persona que tinga incorporats uns mínims coneixements sobre l’educació literària i altres conceptes relacionats com poden ser els gèneres, la competència literària i lectora, els paratextos, etc. Al llarg del llibre el punt clau es Com inventar una història i és interessant perquè a través d’unes històries l’autor explica de quina manera es pot inventar una altra, un recurs important per al mestre perquè amb aquestes tècniques els xiquets poden aconseguir la capacitat de fer-ho, de no ser “consumidors”, sinó “creadors”.

A l’hora de analitzar críticament aquesta obra seria interessant relacionar-la amb l’educació literària i analitzar de quina forma cada exercici o joc contribueix a millorar el desenvolupament (creatiu, literari, etc.) del xiquet. En primer lloc, l’autor explica algunes maneres d’inventar contes per infants i tècniques (que podrien ser transferides a altres llengües) per ajudar-los a inventar-se les seues pròpies històries i és que no és necessari que tots siguen artistes, sinó que ningú siga esclau, i això és un dels principis que tot mestre/a hauria de tenir en compte, la necessitat d’ajudar els nostres xiquets a desenvolupar la seua creativitat, potenciar la seua autonomia, ajudant-los, però no obligant-los. A més, no som conscients de la importància que té la paraula, que es capbussa en el passat i pot funcionar com una paraula màgica que desempolsega camps de la memòria que jeien sota la cendra del temps, és a dir, una simple paraula ens pot fer recordar moments, històries de la nostra vida, i aleshores, per què no ajudem els nostres xiquets a recordar i somiar? És la nostra responsabilitat que els xiquets disfruten de la lectura o que simplement lligen un llibre per obligació i no per gust. La paraula “actua” només quan en troba una segona que la provoca, és a dir, que no existeixen conceptes per si mateixos, sinó que són “binomis de conceptes” (un concepte que apareix al llarg del llibre). Per posar un exemple, un xiquet escriu gat i l’altre mesa, no tenen cap relació, però són alliberades de les cadenes verbals de què formen part, i no estan agafades pel seu significat quotidià. D’aquesta forma, amb la unió de dues paraules que no tenen cap relació, amb l’ús d’un binomi fantàstic es pot generar una història, així els nens gaudeixen molt i a l’escola no hem d’oblidar-nos de les coses alegres, de fer riure als xiquets, d’aconseguir el seu gust per la lectura. Un altre exercici que interessa els xiquets és l’ús d’hipòtesis fantàstiques, el joc de les preguntes més simples i sorprenents, com diu Rodari: “El món es pot mirar des de l’alçada d’un home, però també des de dalt d’un núvol. A la realitat es pot entrar per la porta principal o esmunyur-s’hi- és més divertit- per una finestreta” (pàg. 31). Així aconseguirem que els nostres xiquets entren dins de la realitat pel finestró en comptes de fer-ho per la porta i això és més divertit. La tècnica de l’error creatiu resulta molt interessant perquè pot donar lloc a històries còmiques i constructives. Com diu la paraula, és un joc que consisteix en l’error, per exemple, posar capsa en lloc de casa i demanar els xiquets que escriguen una història d’un home que vivia en una capsa. Riure’s dels errors és una manera de distanciar-se’n. Amb aquesta tècnica fomentem la imaginació i la creativitat dels xiquets, ja que cadascú inventarà una història distinta. També cal no oblidar-se de treballlar a l’aula la lírica, un gènere que hui en dia està en segon pla. Per exemple, la tècnica del “tractament d’un vers determinat” que consisteix en l’exploració dins del vers de totes les possibilitats dins de la cadena sonora i juntar-les, té molta utilitat perquè es treballa la imaginació dels infants, fent servir les paraules com una joguina, i és que... a quin xiquet no li agrada jugar? Un altre exercici d’imaginació és la construcció d’una endevinalla, que tant agraden els xiquets perquè en elles està present l’emoció de  la recerca i la sorpresa, el món està ple d’objectes misteriosos i d’esdeveniments incomprensibles. Amb aquest exercici tan interessant s’enforteix el sentit de seguretat de l’infant, la seva capacitat de crèixer, el seu plaer d’existir i de conèixer i el seu raonament. 

A més, cal mencionar les rondalles populars, aquelles que tant han contribuït a la història de la LIJ i que cal treballar-les a l’aula i com no, també hem de recordar a la persona que ha alliberat la Literatura Infantil, Andersen (l’autor de Els Grimm). La rondalla és important perquè és per l’infant una eina ideal per retenir l’adult amb ell, el nen no sols s’interessa en el contingut i les seves formes, sinó també en la substància de l’expressió. La rondalla li cal per construir-se estructures mentals, per establir relacions i ofereix un ric repertori de caràcters i de destins, on l’infant troba indicis de la realitat que encara no coneix i del futur, per tant, és necessari que es treballen a l’aula.

Els xiquets fan una rondalla fàcilment seguint les pautes de “les cartes” de Propp, que consisteix en tres principis per crear rondalles. Amb les rondalles es poden treballar molts exercicis, com les rondalles al revés, per exemple, la Ventafocs la dolenta i les madrastres les bones; o les cartes en rondalla, que consisteix en la invenció i il·lustració d’una història col·lectiva que es pot estimular per un joc de cartes preparat d’antuvi per l’animador, on les imatges són més importants que la pròpia paraula, és a dir, els paratextos, tant essencials en qualsevol text i que tant agraden als xiquets, són fonamentals en aquest joc. Continuant amb les rondalles, un altre exercici interessant és la invenció de noves històries al voltant d’un personatge rondallístic, on es treballa molt la imaginació, i després els xiquets podrien dissenyar una vinyeta, ja que això comporta conceptualitzar una història, el seu “tractament”, la seva estructuració  i organització en vinyetes, la invenció dels diàlegs, la caracterització física dels personatges, etc. 

Una altra tècnica molt interessant és la sostracció fantàstica, que consisteix en la desaparició dels objectes del món i una activitat d’aula en la que participen tant el mestre com el xiquet on els dos són els protagonistes és una en la qual el xiquet acluca els ulls i el mestre fa desaparèixer les coses, el joc del no res, per donar cos a les coses, per aïllar-ne la mateixa existència de l’esperança. Un segon exercici on el xiquet és el protagonista és una activitat que consisteix en l’explicació d’històries de les quals ell mateix és el protagonista, i millor si fiquem al nen en situacions agradables i el presentem així un futur de satisfaccions i recompenses. Respecte els contes tabú, aquestos són una mena de contes que convé que s’expliquen als nens, perquè representen un intent de conversar temes que l’interessen íntimament però que l’educació tradicional relega generalment que no està bé de parlar-ne i per tant a les escoles no hi és habitual la presència d’aquestos. Personalment, no sols a la família, sinó també a les escoles s’hauria de parlar d’aquestes coses, cal contar als nens contes de “caca” per exemple, ja que provoca rialles dels nens, perquè prohibir als nens la diversió, per què prohibir contes tabú? No té sentit si estem en una escola “democràtica, lliure i avançada”, més bé continuem en una educació tradicional.
En relació a la creació literària, Jacokbson ha observat que la funció poètica projecta el principi d’equivalències sonores i imposar-les al discurs narratiu: el so precedeix el significat. Amb la lliure expressió creix la confiança del nen en si mateix, per exemple, quan el nen agafa la metàfora i extrapola els termes “pobre diable” a “diable bo”, amb aquestes confusions també s’alimenta el procés creatiu.  A partir dels sis anys, el xiquet llig per a ell, no per als altres(mestre), no per fer un bon paper (la nota),  ha de reconèixer els personatges, ha d’atribuir-li una veu,  ha de distingir els ambients interns i externs, és el lector qui dona sentit a tot, perquè el xiquet llegeix el còmic per aprendre a llegir el còmic, per entendre’n les regles i els convencionalismes, és a dir, juga amb la pròpia ment, no amb la història.

En definitiva, aquesta obra té molta rellevància en la història de la LIJ i en l’educació literària, perquè totes les activitats estan relacionades amb el foment de la competència literària i lectora dels xiquets, la millora de les seues microhabilitats. Per tant, és necessari que tot mestre llegeixi aquesta obra perquè presenta unes tècniques fàcilment aplicables a l’aula i és que nosaltres som els principals responsables de l’educació literària dels nostres xiquets, perquè si creem una situació creativa on importe la vida i no els exercicis, en podrà sorgir el gust per la lectura amb què no es naix. Com diu Vygotsky, cal que el nen puga créixer en un ambient ric d’impulsos i d’estímuls, en totes direccions (citat per Rodari, 1989). En canvi, si posem als xiquets en una situació burocràtica, si a un llibre se’l mortifica com un instrument d’exercicis, en podrà nàixer la tècnica de la lectura, però no el gust. Aleshores, ens hem de plantejar dos qüestions: Volem fomentar als xiquets la tècnica de la lectura o el gust per la lectura? Preferim un nen “consumidor” de cultura i de valors o un creador de valors i de  cultura? Són dos coses molt distintes, i el futur d’ells està en nosaltres. Hem d’organitzar una escola capaç d’afavorir en tots els nens aquelles qualitats i tendències que han estat assenyalades com característiques dels tipus “creatius”. I és que com diu el propi autor la creativitat és sinònim de pensament divergent, és capaç de trencar els esquemes de l’experiència. Per tant, hem de fomentar la creativitat i l’autonomia dels infants a les escoles, perquè és creativa una ment que sempre treballa, que sempre es fa preguntes, que es troba a gust en les situacions fluides allí on els altres hi ensumen només perills, capaç de judicis autònoms.