Qui som?

Què tal? Com esteu? Bé? Espere que així siga. Si heu arribat a aquesta pàgina és perquè voleu conèixer més sobre nosaltres, les autores d’aquest blog. La finalitat d'aquest apartat no és altra que eixa, que ens conegau millor des d'un apropament autobiogràfic. Per aquesta raó, i com que aquest blog tracta sobre literatura, procedirem a narrar la nostra experiència, de manera individualitzada, amb la literatura.

Ana Cordero Romaguera.

Benvingut o benvinguda a la meua autobiografia literària! Sóc Ana Cordero i perquè em conegueu un poc millor vos comptaré com ha anat canviant i evolucionant la meua relació i experiència amb la literatura.

Per començar parlaré de la meua infantesa, aquella etapa en la qual va succeir el primer contacte amb la literatura. Es va produir als 3-4 anys a través d’un llibre personalitzat que em va llegir la meua mare abans d’anar-me al llit, on la protagonista era una óssa anomenada com jo que jugava amb les seues amigues i vivia una aventura increïble. Després van continuar-li els contes clàssics com Peter Pan, La Cenicienta, Los Tres Cerditos... Cada nit em comptava un diferent, encara que al final sempre terminava amb la petició constant del meu preferit.

Un temps mes tard, quan tenia 7-8 anys i la meua competència lectora anava millorant cada vegada més, em van regalar un llibre anomenat 365 cuentos de la abuelita. Estava compost de relats curts que, encara que potser no podem considerar-los literatura perquè no tenen personatges profunds ni suposen un repte cognitiu complicat, t'ajudaven a reflexionar extraient una ensenyança útil per a la vida quotidiana. A més, eren una bona ferramenta per a fomentar l'hàbit lector ja que no em podia adormir sense haver-me llegit la història abans.

Dins de l`àmbit escolar, he de dir que la vinculació amb la lectura en Primària va ser molt satisfactòria. A principi de curs ens donaven un llistat de llibres per a triar els dos que més ens cridaven l'atenció. Em pareix bona idea que, a pesar d'eixa obligatorietat, tinguera cabuda la decisió personal i crítica del lector.

Així mateix, recorde a la perfecció com els divendres dedicàvem l'hora de tutoria a lectura individual, creant un silenci en la classe que no existia ni quan el professor s'enfadava. A la primavera es podia escoltar inclús el so dels pardals. No existia res més plaent que eixa sensació. O sí, quan abans passàvem per la biblioteca per a triar un llibre, del que posteriorment hauríem d'elaborar una fitxa tècnica (autor, data, resumen...). M'encantava revisar els estants per a investigar títols i autors nous. Realment, crec que és fonamental eixe moment de reflexió interna que realitza l'alumne per a saber què és el que verdaderament vol llegir i decantar-se. És a dir, li ofereixes autonomia per a desenvolupar-se com un lector competent que sap escollir entre diverses opcions.

Sens dubte, el llibre que més vaig gaudir va ser El asesinato de la profesora de lengua de Jordi Sierra i Fabra (tal com vaig comentar en la tertúlia), ja no tant pel seu contingut sinó per l'entusiasme que la professora mostrava. Va ser la primera vegada que treballarem un llibre de manera grupal en classe, sentint-nos protagonistes de la història, resolent els misteris, proposant altres endevinalles... Per tant, considere que un dels aspectes necessaris per a captar l'atenció dels alumnes és acostar-los a la literatura a través del joc.

Després de superar aquesta etapa, en la que Kika Superbruja i Las Hadas Arcoiris formaven part de les meues col·leccions favorites, va arribar el moment de llegir llibres més profunds, amb major repte cognitiu i amb certes dosis de realitat.

Va ser en primer de l'ESO quan, aprofitant que ens en vam anar d'excursió amb el col·legi a la Fira del Llibre, li vaig regalar a ma mare El niño con el pijama de rayas de John Boyne, el llibre que desitjava comprar-se. Així, doncs, veia com cada nit se'l llegia assentada en el sofà fins que un dia vaig decidir posar-me al seu costat per a preguntar-li de què tractava. En la seua explicació hi havia coses que no entenia molt bé: els jueus, els nazis, els camps de concentració... Per tant, una vegada va acabar amb la lectura vaig començar a llegir-ho sencer. Em va fascinar tant la història que, passats uns anys, vam anar tota la classe d'excursió al cine a veure la pel·lícula i em vaig adonar que els llibres sempre eren millors. Pense que això ocorre perquè durant la lectura imagines el teu propi escenari (personatges, llocs i inclús de vegades les sensacions que transmeten) fins a submergir-te per complet en ell. Per consegüent, quan comproves en la pantalla que eixa realitat no és com l'esperaves i que s'ha plasmat d'una altra manera, es crea una desconnexió. D’aquesta manera, puc concloure que per molts efectes especials, per molta producció cinematogràfica o per molts avanços tecnològics que existeixen hui en dia, sempre el poder de la nostra ment superarà aquest conjunt.

No obstant això, en l'ESO i el Batxillerat sí que teníem uns llibres definits com obligatoris: Lazarillo de Tormes, La plaça del Diamant, Don Quijote de la Mancha, Cantar de Mio Cid, Tirant Lo Blanc, La Casa de los Espíritus…, l'últim pas sempre anava acompanyat d'un examen escrit. Evidentment, crec que són grans obres de la literatura que com a persones amb una base cultural sòlida hem de conèixer-les. Però si ens detenim a pensar, llegir no és sinònim de comprendre ja que podem llegir poemes del segle passat amb un llenguatge més complicat i no entendre completament quin és el missatge o la finalitat. En canvi, si són actuals i te'ls presenten de forma distinta poden ajudar a analitzar millor la poesia per a la posterior comparació amb els seus antecedents. Dit amb altres paraules, considere que hi ha diferents estratègies lectores per a posar en pràctica amb l'alumnat (tertúlies, debats, anàlisis profundes sobre la temàtica...) . El primordial és que els alumnes entenguen quina relació pot existir entre els grans clàssics i la vida diària actual.

Per exemple, La Celestina no em va agradar gens quan m'ho vaig llegir en l'escola perquè no veia creïble que els dos protagonistes principals acabaren morint d'una manera tan absurda. No obstant això, ara ho veig des d'una altra perspectiva. La figura de l'intermediari entre dos persones la veiem contínuament al nostre voltant a través dels amics que volen presentar-nos a algú o inclús les xarxes socials, que poden actuar tant del nostre millor aliat com del nostre pitjor enemic. A més, hi ha gent que després d'una ruptura amorosa pateix depressions psicològiques o trastorns alimentaris que encara que no siguen un suïcidi s'acosta a problemes seriosos i greus.

Actualment m'agrada molt llegir però no em considere una lectora aficionada perquè entre els treballs de la universitat i les activitats voluntàries, sempre em falta temps per a la lectura (encara que intent fer el que es puga per a buscar un buit). Sense anar molt lluny, aquests dies estic llegint en el trajecte fins a la universitat un llibre cridat Wilt que em vaig descarregar per Internet i ho porte en el mòbil. Però l'època en què més llig amb diferència és a l'estiu, quan tinc temps lliure per a evadir-me i gaudir. Pequeñas mentiras i El club de los corazones solitarios són els últims exemples.

Finalment, crec que com a futurs mestres hauríem d'afegir els llibres acadèmics o formatius en la nostra lectura particular perquè aporten gran quantitat de sabers, situacions i exemples amb què haurem d’enfrontar-nos en un temps pròxim. Aquest any he llegit Cómo ayudar a los niños a aceptarse a sí mismos y a aceptar a los demás de Helen Gillham i la veritat és que m'ha servit per a descobrir diferents mecanismes possibles i el meu següent propòsit és llegir-me Las escuelas que cambian el mundo de César Bona.

Alicia Núñez Piquer.

Hola! Com esteu? Jo sóc Alicia Núñez Piquer i per a que em conegueu un poc més us deixe una síntesi de la meua relació amb la literatura, des de que era petita fins ara...

La resposta a la qüestió: quan va començar la meua relació amb la literatura? es un poc complexa, ja que no podria quedar-me amb un únic dia, per tant la resposta més coherent és dir quan era menuda, sobre els 3-4 anys, ja que és a partir d’aquest moment quan més records guarde.

En canvi la resposta a la pregunta: qui va ser el que va propulsar aquesta relació? la tinc molt clara: els meus avis. La majoria dels records més feliços de la meua infància se situen en la seua casa, ja que la meua germana i jo passàvem moltes hores, mentre els nostres pares treballaven.

Una de les coses que més ens agradava era la recollida de l’escola, ja que de camí a casa sempre solíem cantar cançonetes típiques valencianes de tot tipus. Però sens dubte, el millor dia de la setmana era el dijous, quan ens quedàvem a dormir a la seua casa, perquè divendres de matí els nostres pares no podien dur-nos a classe perquè entraven a treballar més prompte. Quan era l’hora d’anar a dormir, ens costava molt relaxar-nos, així que el meu avi venia al quartet i sempre ens contava un conte. Aquest tenia sempre els mateixos personatges i elements bàsics: una avia, una caseta a les afores, una garrofera, un bou i una xiqueta. A partir d’aquests, cada nit el meu avi s’inventava una nova historia, aquestes eren totalment diferents i açò feia que la meua germana i jo ens quedàrem totalment concentrades i ens resultava més fàcil dormir-nos.

Així mateix, recorde que en Pasqua ens reuníem tots els cosins a casa dels avis i quan hi érem tots, anàvem al pati per a que l’avi començara una historieta d’investigació d’un conill que havia amagat els ous de colors. D’aquesta manera, tots junts fèiem deduccions i completàvem endevinalles per trobar el nostre tresor, que eren les mones de pasqua per a berenar.

L’etapa de primària, va consolidar la relació amb la literatura que havien començat els meus avis. Vaig tindre la gran sort de tindre a Amparo com a mestra i tutora del primer cicle,
amb la seua ajuda vaig començar a llegir, a escriure, a experimentar i a gaudir de la lectura, ja que ens va contagiar a tots el gust pels llibres.

Recorde que s’esforçava molt per motivar-nos a llegir, doncs a la nostra classe hi havia una petita biblioteca comunitària on deixàvem llibres de casa i agafàvem altres que havien deixat els companys, de manera que, a més de compartir els nostres gustos, teníem prou llibertat per escollir aquell que volíem llegir. Dic prou perquè ella feia de filtre i no deixava que portàrem qualsevol, ja que havien de tenir qualitat literària i significar un repte per a cadascun de nosaltres. Així mateix fèiem moltes activitats relacionades amb la lectura i la treballàvem de manera transversal: en les matemàtiques, en ciències, en educació artística…

També treballàvem la part de l’escriptura participant tots els anys en el concurs de Sambori.

La veritat és que gaudia molt quan llegia, sentia que el temps s’aturava, em transportava a un altre món, la meua realitat es transformava i sentia una sensació molt pareguda a que
la tens quan viatges. Un dels primers llibres que vaig llegir i que em va encantar va ser “Las vacas guapas”. Tota la classe estava molt implicada en la lectura, i inclús els jocs als patis es basaven en quest text.

Però a mesura que passava de curs, vaig notar un canvi en aquest sentiment, cada vegada em costava més posar-me a llegir, concentrar-me i gaudir de la lectura, com a conseqüència de la pèrdua total de llibertat en la elecció. Vam començar a llegir i treballar llibres clàssics com el Quixot, i açò unit a una mínima motivació en la lectura per part del mestre, que es basava solament en fer fitxes molt estructurades, feien que la lectura començara a ser una qüestió d’obligació.

Aquesta situació va millorar quan en els nadals em van reglar el primer llibre de Tina Superbruixa. La lectura d’aquestes obres va fer que apareguera de nou eixe sentiment de plaer que tanta falta em feia per a tornar a valorar i gaudir de la lectura.

Durant l’etapa de secundaria, de nou va haver una disminució de la lectura, ja que ens tornaven a obligar a llegir llibres que, personalment, no tenien res a veure amb els meus gustos i interessos. Quasi tots eres d’historietes d’amor sense ningun transfons, per tant sempre llegia els llibres el dia d’abans de l’examen perquè la meua motivació estava baix mínims. I en aquesta etapa tampoc tenia molt de temps lliure per poder llegir els llibres que m’agradaven.

Durant l’adolescència recorde que la meua lectura individual es va basar en la saga de “Crepúsculo” gràcies a la meua germana, ja que va ser ella qui em va recomanar que llegira
aquests llibres.

No va ser fins quart de l’ESO quan vaig retrobar una lectura vertaderament interesant i va ser gràcies a Pablo, el meu professor d’ètica i història. Recorde que els últims tres anys van ser molt gratificants pel fet de trobar una sèrie de llibres que em feien gaudir moltísim, i encara que no tenia quasi temps per a llegir, sempre trobava temps per fer-ho. Alguns d’aquests llibres són: “1984”, “Solaris”, “rebel·lió en la granja”, “Si esto es un hombre” o “La penas del joven Werther”. Totes aquestes obres tenen una part pesada de teoria, però vaig descobrir que gaudia molt, tant de la lectura com de les reflexions que feia a posteriori, ja que són llibres que et suposen un repte i et fan problematitzar elements quotidians, els quals passen desapercebuts.

Actualment no llegeixo molt, ja que vertaderament no tinc temps material per a poder concentrar-me i endinsar-me en la lectura, però intente aprofitar els caps de setmana o els períodes de festes per llegir un bon llibre i poder desconnectar un poc de la rutina.
Una de les coses que solem fer es recomanar-nos i prestar-nos llibres entre amics, ara tinc pendent llegir “El árbol de la vida” de Pío Baroja, per recomanació d’una amiga i segurament esperaré a les vacances de Pasqua per a llegir-lo sense moltes pauses.

Per últim m’agradaria comentar una reflexió, i és que si pensem en una classe de primària trobarem molt pocs o ningun alumne que diga: “jo de major vull ser escriptor o escriptora” i
pot ser l’educació literària està en crisi i nosaltres com a futures mestres hauríem de fer alguna cosa per canviar aquesta realitat.

Melanie Sánchez Cruz.

El meu nom és Melanie i a continuació us contaré com ha sigut la meua experiència personal amb la literatura. 

Corrien vells temps quan vaig tindre el meu primer contacte literari i va ser emportat per la veu de la meva mare en forma de conte de terror, un conte de tradició oral que havia sigut contat de pares a fills. El recorde perfectament, una dona havia manat al seu fill a per carn per al sopar i com que s’havia gastat els diners comprant llepolies va anar al cementeri i va portar carn d’un cadàver, la qual cosa va provocar la seva ira, de manera que va anar a la nit a buscar-lo. Com heu vist cent per cent recomanable per causar un trauma prematur.  Potser no era el més recomanable per a una xiqueta de tres anys, però des que un dia vaig veure la pel·lícula Chucky en casa de la meua cosina poques coses m’interessaven més que els monstres, els pallassos  o els vampirs.

Poc després vaig començar l’escola i l’univers de Teo i els tres-cent mil llocs que va visitar hem va captivar. Les seues il·lustracions i la seua història no eren la octava meravella del món, no anem a enganyar-nos, eren prou simples, però si que vaig  aprendre a través d’ells valors com la tolerància o la diversitat, ja que en un d’aquests títols coneixia a una xiqueta i la seua família de raça negra o tractaven el respecte amb els animals. També em va permetre relacionar-me amb l’estructura dels contes de manera molt primerenca, així com em va apropar a l’escolta activa, atenent encisada als moviments i canvis de veu de la mestra mentre en la meua imaginació era un personatge més i volava d’un món a un altre completament diferent, vivint mil històries totalment diferents, no hi havia viatge més barat que eixe. Les cançons pròpies de la tradició oral, com La Castanyera era el nostre himne del començament de la tardor i ressonava mentre anàvem d’excursió al mercat a comprar castanyes. Crec que aquest tipus de produccions em van facilitar diferenciar el que seria un llenguatge més poètic, d’aquell més estàndard des de petita. A més, aquest tipus de cançons t’apropaven molt més a la cultura de la teua terra, a les seues arrels, creant un sentiment màgic.

El pas a primària va ser el que em va marcar pel que fa al meu hàbit lector, encara que els inicis no van ser gens remarcables. Quan estava a primer de primària i vaig començar a llegir llegíem els llibres de Pipa que es centraven molt en un tipus de lletra, la qual cosa no em resultava gens malament al principi, era una manera prou eficaç per afermar la relació fonema-grafia. El problema prové de que no sortíem d’allí, semblava una espiral sense fi, el meu interès decreixia perquè veia que eixe tipus de llibres no em permetien viatjar pels meus mons fantàstics. Afortunadament, la meua mare va regalar-me una col·lecció de contes que pertanyia al Caserio, si, la marca de formatge, ja que havia vist que m’agradaven prou les històries fantàstiques i ja havia rellegit moltes vegades els reculls de contes populars d’Andersen i Perault que tenia a casa. Aquells llibres no eren un gran repte cognitiu, però eren prou adequats per a la meua edat pel que fa al vocabulari, així mateix, les il·lustracions ajudaven molt en la inmersió lectora. A tercer de primària la situació no millorava, els llibres que manaven a l’escola no eren gens creatius, no m’agradava ni la temàtica ni els personatges. Mon pare, qui era lector habitual de literatura, em mirava trist mentre llegia el llibre amb fàstic, per això va decidir fer-me el carnet de la biblioteca, on hi havia una gran quantitat de llibres al meu abast, lloc que em va tornar de volta el desig per llegir. Fou en aquesta època quan vaig descobrir la saga Pesadillas de RL.Stine i El pequeño vampiro de A. Sommer-Bodenburg , no puc ocultar el meu interès per tot allò que té a veure amb l’obscur i les tenebres, encara avui continue llegint llibres d’aquesta temàtica. Aquestes dues col·leccions de llibres no eren una meravella literària, especialment la primera, però va fer molts lectors, ens van apropar, espentant-nos, cap a altre tipus d’obres de caire més literari. A quart va vindre la revolució literària baix la figura de la meua mestra, la qual va apostar per una educació literària, fent que augmentara el nostre interès per la lectura, motivant-nos per mitjà de jocs, representacions teatrals, llibres viatgers... A més recomanàvem llibres que havíem llegit a altres companys, millorant la nostra expressió oral i perdent la vergonya de parlar en públic, així com sentíem que tenien veu i podíem ser escoltats i aconsellats per altres companys, compartint les nostres impressions. Va ser en eixe període quan vaig descobrir el llibre de Matilda de Dahl, el primer llibre que em va obrir a un món de reflexió, més profunda i amb ell vaig veure que la literatura tenia molt a oferir-me.

Al meu període de la ESO i batxiller no tinc experiències roïnes amb la literatura, inclòs em va servir per redescobrir gèneres com la poesia, la qual vaig odiar a la primària perquè em semblava el més repetitiu i absurd del món, fins que vaig descobrir que era d’allò més íntima i era perfecta per expressar emocions que a través de la prosa no podia expressar de la mateixa manera. Vaig adonar-me del que són problemes vertaderament importants llegint el Diario de Ana Frank, de la existència dels conflictes interns al llibre El desorden de tu nombre de Millás o al Túnel de Sabato, i de la perversitat humana en La conjura de los necios de John Kennedy. Va ser en aquesta època quan em vaig interessar més per la literatura, perquè m’oferia una major reflexió i els seus personatges eren més profunds. Així i tot seguisc llegint paraliteratura, perquè encara que siga més simple en forma i més plana, de vegades és el que necessite i llibres com el Psicoanalista de John Katzenbach et mantenen evadida algunes vesprades. Pel que fa als clàssic, encara que imperen als instituts, al meu no era el cas i els que vaig llegir, com per exemple Hamlet em va agradar per la seua atmosfera o El Lazarillo per la seua imatge fidel a les característiques de la societat espanyola i la seua picaresca.

Actualment, encara que continue llegint, el fet de llegir per plaer ja no es dóna tant, potser per manca de temps. Un gènere en el que m’agradaria investigar i del que desconec prou es el dramàtic, per aquesta raó m’estic centrant prou en aquest. Així mateix estic obrint-me a nous moviments i temàtiques com el realisme brut on és el context qui et parla, on  eixe registre tan col·loquial i moltes vegades vulgar genera bellesa en la decadència. La lectura i escriptura és moltes vegades, la que ens permet sortir d’eixa decadència, al menys en el meu cas, escriure poesia m’ha salvat. Per últim, volia destacar la necessitat que tenim com a estudiants de magisteri d’apropar-nos a la literatura infantil i juvenil, per interès de cara a la nostra professió, crec que el mestre té una gran responsabilitat pel que fa a la creació d’hàbit lector dels seus alumnes, per això ara estic rellegint vells llibres i altres de nous sota una mirada més crítica.

 “Without libraries what have we? We have no past and no future.”

                                                                                                  Fahrenheit 451 (1953) Ray Bradbury

Sara Zekri Carda.

Hola! Sóc Sara Zekri, i en el present escrit vaig a explicar la meua relació individual amb la literatura i amb el fet literari (vivències, emocions, sentiments) en tres diferents etapes: infantesa, adolescència i l’actualitat.

A la meua infantesa, quan tenia aproximadament 4-5 anys recorde que la meua àvia em llegia el llibre Caperucita Roja i eixe va ser el primer contacte que vaig tindre amb la literatura, i més tard, als 6-7 anys ho vaig tornar a llegir. Era un llibre que m’agradava molt i sempre que m’anava al llit, li demanava que m’ho llegira, i ella treia el llibre i començava a llegir-ho. També, una cosa que m’agradava era que a vegades canviava alguna cosa del conte, jugava amb ell i em va ensenyar que quan llig un conte jo sóc la protagonista i puc fer els canvis que vullga, jugar amb ell i així gaudir més. És molt important ensenyar als xiquets això, a que aprenen a gaudir dels llibres, que juguen amb ells, que investiguen, que exploren, que es convertisquen en el protagonista d’aquesta aventura de llegir. Així, ells podran convertir-se en hàbils lectors més competents i per tant, fomentar la seua competència literària.

Anys més tard, cap a l’adolescència, en l’etapa de la ESO, recorde que vaig avorrir un poc la lectura de llibres, perquè els que em manaven llegir no m’agradaven,  ja siga perquè eren massa llargs, per l’argument, o per l’esquema massa repetitiu,etc. Recorde que vaig llegir clàssics com El Quijote de la Mancha (la versió adaptada), que no em va agradar molt, perquè jo estava acostumada a llegir els llibres ràpidament, i hi havia coses que no entenia, però hui en dia jo crec que si ho torne a llegir probablement ho comprendré millor, ja que tinc més competència literària. És essencial i molt important que els xiquets coneguen els clàssics i autors importants, però considere que nosaltres, com a mestres, hem d’assegurar-nos que els xiquets hagen entés bé el llibre, i si és necessari, podríem fer tallers de lectora, fitxes, tertúlies, etc. amb l’objectiu d’aconseguir que els xiquets assentixen tots els coneixements relacionats amb el llibre i així gaudisquen més de la lectora.  També hem de tindre cura i ser capaços de seleccionar llibres que responguen als interessos, necessitats dels xiquets, i els ensenyen a llegir i per a aconseguir-ho podríem proposar-los una llista de llibres, i explicar-los breument en què consistix cada u, de forma que ells trien el llibre que més els agradi. També, recorde que vaig participar en un concurs, junt a alguns companys més, que consistia en escriure històries, jo tenia molta imaginació i m’apassionava, i vaig quedar segona finalista del meu col·legi.

Després,  l’etapa de Batxiller va suposar un canvi, perquè el professor de Llengua Valenciana ens va recomanar un llibre per a llegir que s’anomena La fórmula, i va ser un llibre que em va agradar moltíssim, tant que ho vaig llegir 4 vegades, i a hores d’ara encara ho llig de tant en tant. A més, recorde que féiem tertúlies, i havíem de comentar una frase o paràgraf i explicar-lo a la classe, de forma que entre tots vam poder comprendre millor el llibre, compartint les nostres opinions i experiències i escoltant les visions i interpretacions dels altres. Ja en segon curs de Batxiller, havíem de llegir La plaça del diamant, la veritat és que em va agradar l’argument i després el mestre ens va demanar que veiéssim la sèrie i així ens vam adonar que no té res a veure el llibre amb una pel·lícula i fruit d’açò, m’he acostumat a llegir primer el llibre i després a veure la pel·lícula perquè m’agrada llegir la versió original i comparar-ho.

Actualment, no em considere una aficionada a la lectora(potser per la falta de temps pels estudis i el treball) però quan arriba l’estiu, que és l’època en la qual poques coses he de fer, sí que tinc el costum de llegir llibres, este mateix estiu he llegit dos: Las vírgenes del paraíso de Barbara Wood i El niño con el pijama de rayas de John Boyne. Són dos llibres que m’han agradat molt i he gaudit amb ells, m’han produït plaer, però no m’han suposat cap repte cognitiu, perquè la lectora era fàcil i no utilitzava expressions massa tècniques. En relació amb l’escriptura, m’agrada molt escriure al meu diari les vivències més importants de l’any. La lectora i la escriptura són una forma d’alliberar-me del món, és un moment en què només estem el llibre (o diari) i jo, un moment perfecte per a relaxar-me, deixar el món a un costat i endinsar-me en aquest món tan peculiar i somiador, ple de misteri, sorpresa, curiositat i emocions. I és que som éssers tan alimentats de vida com de literatura (Gaite, 1993) (citada en Mendoza(2001)).

En definitiva, "només per la lectura contrastiva de textos es pot anar construint una competència lectora i cultural cada vegada més gran. I aquesta és la millor contribució de la literatura a la classe de llengua: ajudar a fer lectors competents i desenvolupar les capacitats expressives de la llengua de l’alumne" (Bordons, 2003).