Rondalla: El jugador de Petrer

Hem escollit aquesta rondalla originària de Petrer, municipi de la comarca del Mig Vinalopó a la província d’Alacant, estreta d’un recull de rondalles del gran escriptor alacantí d’Enric Valor. L’hem seleccionada perquè tracta qüestions pròpies de la tradició valenciana pel que fa a la nostra flora. Seria una bona eina didàctica per a treballar de forma transversal les Ciències Naturals, i en concret els trets característics dels garrofers, un dels arbres més típics de la Comunitat Valenciana.

Així mateix, ens recorda a una barreja entre El retrato de Dorian Gray i El lazarillo de Tormes per la realització de tractes amb el dimoni, que a més és un dels personatges més representatius de la tradició oral, i per la picaresca que es presenta al llarg de l’obra.

EL JUGADOR DE PETRER

Açò va passar en aquells temps antics en què hi havia dimonis ben disposats, els quals solien visitar els camps i les viles quan algú els requeria.

Era en el pintoresc poble de Petrer, aquell que es reclina entre les dues gran muntanyes del Cavall i de la Cilla i té als seus peus l’arredonida vall d’Elda i allà més lluny la població de Monòver, amb les seues hortes, les amples rambles i la serra pinosa i solitària, que no és un altra que la serra de la Safra, a la comarca del mig Vinalopó a Alacant.

En el carrer Major de Petrer, en una casa noble i gran com un convent, vivia tot sol, per haver mort ja els seus pares, un hereu fadrinot d’uns quaranta anys més o menys, el nostre protagonista: Pere Mestre.

Aquest senyor tenia una bona colla d’amics, i sovint anaven fent serenates, organitzant menjars… i sempre, per unes coses o altres, es retiraven a altes hores de la nit. Però aquest no era l’únic passatemps que tenia, donat que el seu altre gran vici era el de jugar-se els diners, i com sol esdevenir a tots els jugadors que hi ha hagut en el món, a la llarga perdia les orelles, és a dir, es va quedar pelat.

Quan va passar els quaranta anys, el vici del joc el dominà i ja no feia tanta serenata perquè se li enronquia la veu. Així que es dedicava en cos i ànima a jugar. Tant cert com això, va començar jugant-se tots els diners de les collites; desprès va vendre un bancal, que és la secció que queda dividida en un terreny de cultiu, per jugar-se’l i tot seguit una heretat, fins que es va quedar únicament amb la casa com a propietat. I clar, la gent del poble començava a comentar.

Va passar el temps i aquell mateix any va arribar un mes d’octubre que es presentava molt plujós, la qual cosa era estranya en aquelles àrides terres. Una nit, Don Pere estava en casa ple de nerviosisme. “Ah si jo pogués jugar ara que he pensat tant una magnífica combinació de cartes... Estic segur que milions tornaria a guanyar!” es va dir a si mateix. El joc ocupava tots els seus pensaments i una idea fixa romania pel seu cap: recuperar totes les seues antigues propietats. Però la veritat era que no tenia ni un clau i no podria jugar mai més.

Fora l’oratge tronava, plovia, granissava i feia un vent espantós.

Per fi, va decidir gitar-se i anant cap a la seua cambra amb un llum d’oli a la mà, es va mirar en una polsosa cornucòpia, que és un mirall petit com per exemple el que té la bruixa de Blancaneus, i s’adonà que el seu nas aguilenc s’afinava com el d’un mort, que els seus pòmuls se n’eixien i que la seua barba rossa i fina i el seu bigot elegant s’havien fet espessos com el d’un nàufrag.

Es quedà tot tremolós de veure la seua decadent figura i va exclamar amargat:

- Com m’he vist i com em veig!

De sobte una idea horrorosa va creuar pel seu cervell.

- Si em fera ric altra volta donaria la meua ànima al dimoni!

Com a resposta, dalt al cel la tronada va redoblar la seua fúria i entre els núvols va aparèixer un llamp tan gran que podria haver arribat a la Lluna.

S’havia quedat de pedra perquè a l’altra banda del corredor va veure un cavaller alt de refinat aspecte, que s’inclinava en una lleugera reverència.

- M’heu cridat, don Pere? -va dir al mateix temps.

- Sí, sí; us he cridat! -va respondre l’hereu tot serè.

Com que ja sabia que era el dimoni, el va convidar a passar i a prendre seient.

Amb la finalitat d’aclarir els seus possibles dubtes, el cavaller es va presentar:

- Encara que ja ho suposareu, jo sóc el dimoni i em diuen Capralenc el Fi.

Don Pere no es molestà en disimular la seua alegria.

- He sentit dir que voleu ser ric- preguntà aquell agent de l’infern.

- Sí, no hi aneu gens enganyat: vull tornar a ser ric. Per això he invocat la vostra ajuda- informà Don Pere, tan fresc com si parlara de negocis amb un amic.

- Ho sereu -va somriure el dimoni- et vinc com l’anell al dit. Visc en la serra de Castalla i tinc cura de les ànimes i dels cossos de tots aquells senyors que habiten en les grandioses i riques heretats de la zona. Allí hi ha un senyoriu on es juga, es beu, es gaudeix i es pateix, així com també hi ha amors, virtuts, fidelitats i traïcions. Per això, el meu amo en sentir-vos abans quan us matava l’angoixa, m’ha enviat per a servir-vos.

- Doncs bé -preguntà amb delicadesa Don Pere-. Podeu dir-me dimoni muntanyenc i aristocràtic, com puc tornar a ser ric? Us he d’advertir que estic disposat a tot.

- Mireu, distingit cavaller, us convé tornar a jugar. -Com Pere va fer un gest d’estranyament, va afegir-: Sí… tornar al joc, perquè jo us hi duc diners… i ara guanyareu sense parar.

Aquest últim argument va convèncer a Don Pere.

Capralenc el Fi li va dir que el coneixia i que sabia el que estava pensant. Tenia això que nosaltres diem remordiments i que els dimonis anomenen fluixetats de cor.

- Potser us sembla malament arruïnar els seus amics per fer-se ric -va dir-li el dimoni. Però seguidament Pere es va posar a riure i va avisar-li que ell havia perdut inclús més de quatre vegades perquè els altres havien fet trampes.  

El dimoni va traure de davall la capa una bossa de monedes d’or i la va deixar damunt la taula. Don Pere, que era molt apàtic, va preguntar si açò era per a ell. El dimoni va somriure i va traure un pergamí ben enrotllat perquè aquest ho llegira. Contenia les clàusules habituals: el beneficiari rebia la bossa de monedes que el farien ric i, a canvi, li donava l’ànima al dimoni a partir del terme de deu anys. Per a convèncer-lo, li va enumerar totes les coses que podia realitzar en aquell període: ser feliç, casar-se amb una rica hereva, tenir fills i assegurar la dinastia. A més, si tenia bona collita d’ànimes tardaria més en anar a per la seua.

A Pere li semblava bé el tracte, però va posar la condició de què només podria vindre a per la seua ànima quan no hi haguera garrofes en els garrofers perquè era un gran colliter i seria dolorós per a ell anar-se’n quan encara estigueren a l´arbre. El dimoni no tenia res a oposar i els dos van signar el pergamí. Capralenc va desaparèixer i Don Pere va comptar les monedes: hi havia trenta, tantes com va rebre Judes per la seua traïció.

Més tard, sobre mitjanit, va calcular que estarien jugant una partida a la casa de don Antoni el del Pla de Dalt, així que va eixir sota la pluja i els llampecs. Quan va arribar a la casa va escoltar molt rebombori i va colpejar la porta amb el cantell d´una moneda. Es va fer el silenci dins i de sobte va obrir la porta un criat que li va fer una reverència. Don Pere va saludar als cinc senyors, els quals es van alçar per saludar calorosament a Don Pere. “Massa calorosament” pensava ell. Quan va dir que volia jugar i va traure les monedes brillants damunt la taula, pareixia com si foren monedes acabades d’eixir de la Seca, que és el que ara coneguem com “Casa de la Moneda”. Tots van fer-se creus perquè estaven molt sorpresos, expressió que sorgeix de l’antiga costum de fer-se la senyal de la creu abans d´un fet estrany.

Començaren una nova partida i Don Pere va exclamar “a la sota amb deu monedes!” i, efectivament, va sortir la sota. De sobte va recordar aquella cançoneta de quan era petit que deia: “Sota manrota, s´empina la bóta i no en deixa ni gota”.

La partida va continuar i va eixir un set. Don Pere, mentre que hi posava deu monedes més, pensava la cançó d'infant: «Set setaire, set seràs, a presili, m'aniràs i ja no me n'eixiràs tancadet amb forrellat.» I va sortir un set de copes. I ja n’eren dues vegades que guanyava, la banca sols feia que donar-li monedes, com si no tinguera rival.

- Al rei! -cridà ell. I va deixar anar vint monedes vora la carta. El baronet, també; començà a seguir-lo en vista de la seua sort.

- No m'abandoneu, que em deixarà net- va dir tot espantat don Antoni, dissimulant-ho amb un somriure.

I aparegué l'altre rei i va començar a cantar:

Vestir de burell les calces arnades i sense capell.

I don Pere Mestre guanyava tant que necessitava una altra bossa per poder guardar les monedes.

A les tres de la matinada don Pere ja tenia dues-centes monedes d'or i una vegada més, don Antoni posà les quatre cartes en el tapet, i tothom va servar silenci.

- No hi poseu? -va preguntar don Pere.

- Què hi hem de posar? -confessà el baronet-. A mi no em queda res; però demà ens heu de donar la revenja.

Tots quedaren d’acord i van alçar la partida per seguir el dissabte. A la nit van anar altra vegada a casa de don Antoni el del Pla de Dalt, i encara que s'hi va afegir algun jugador més d'aquests que són punts forts, el desenllaç va ser el mateix que la nit anterior: Don Pere els va netejar sense pietat.

- Teniu una sort del dimoni- feia el burgés-. Si seguiu igual, ens llançareu a la més negra ruïna.

Front aquest comentari Don Pere va fer un somriure sarcàstic.

Amb aquest ritme de joc, va tornar a ser ric en poc més de mig any. Comprà totes les seues antigues propietats i pagava terres, cases i capritxos. I així és clar, alguns se n'aprofitaren; però: què li feien a ell, que ho guanyava sense patir? Els diners no eren tots de Petrer, perquè quan aquest poble no tingué ja una moneda que jugar-li, anà als pobles del costat: a Monòver i a Novelda. En tots els llocs despullà tothom. Tenia una sort infalible i desvergonyida. Com més trampes li'n feien, més prompte perdien.

L'any següent va parar de jugar, les parleries eren massa grosses per la seua popularitat i ja en tenia prou monedes. Com que ja no jugava, es va dedicar a cercar promesa, l´altre propòsit que tenia. I la va trobar a Novelda -una fadrina de vint-i-set anys, alta i ferma, rossa com l'or i amb uns ulls blaus com la mar-. Es casaren ben prompte; i van tenir tres fills i una filla.

Don Pere havia viscut tot feliç. Ell tenia ben arreglat el tracte amb Capralenc el Fi, però una confrontació amb el dimoni sempre és un pas estret. Pere ja no era un fadrí arriscat, l'amigot de la colla dels bevedors i els jugadors. Ara s´havia convertit en un autèntic hereu i havia de ser enèrgic i saber fer complir el tracte del dimoni, si no, estava perdut.

Va arribar l'any onzé, en el qual finalitzava el tracte, i cal dir que aquell any la collita de garrofes havia estat magnífica. El dimoni, allà a l'agost, va deixar la serra de Castalla i va arribar a la vall de Petrer, se n'anà a les heretats que s'estenen a les faldes de la serra de la Cilla, i es parà davall d'un garrofer copat. A la llum de la matinada, va poder contemplar les grans i estranyes garrofes, que eren ja madures.

Capralenc es va dir molt fluixet:

- Dins quinze dies no en quedarà dalt cap, i llavors m'enduré l'ànima d'aquell calavera de Don Pere.

Però es va repensar:

- Millor, li donaré un mes encara. Així no hi haurà garrofa que ens destorbe el tracte.

A darrers d'Octubre, quan Don Pere havia acabat de sopar i estava en tranquil·la companyia de tota la seua família, va veure aparèixer a la porta del menjador la figura de Capralenc el Fi. Es va posar molt nerviós i el cor li va fer un bot. De sobte, el dimoni li va dir: - No em veu ni em sent ningú més que vostè. Si us alceu i li digueu a la vostra dona que va a ca Antoni, ni s’estranyarà.

Tremolant, Don Pere va seguir les indicacions del dimoni. Després, es va acomiadar dels tres fills i la filla mentre Capralenc li suggeria irònicament que besara també a la dona, ja que no els tornaria a veure mai. El senyor Pere va fer com si no haguera dit res i van eixir al carrer, que en aquests temps estaven totalment en la penombra si no els il·luminava la Lluna a aquestes hores de la nit. Però eixa nit la Lluna estava tan brillant com un diamant, així com també hi havia fanals xicotets a les fornícules del sants, que són els buits que es deixen en les parets per col·locar les estàtues o els altars. A més, tot estava desèrtic, no passava ningú.

   - Doneu-me ja l’ànima -va exclamar de sobte el dimoni- no es precís que continueu caminant per cansar-vos. Aquest és un lloc idoni per morir, tothom pensarà que heu patit un atac de cor per haver sopat molt.

El senyor Pere es va oposar dient-li: – Espereu, Capralenc, que un tracte és un tracte.

El dimoni va preguntar meravellat: – De quins tractes parleu? El temps promès ja ha finalitzat.

  - Aneu espai amic! – va afegir l’hereu-. Els dimonis teniu fama de seriosos i formals, de complir tot allò que han promès ja siga dolent o bo.

Capralenc impacient va assentir dient:

- Ja, ja, però tinc pressa.

Aleshores Pere va preguntar:

     - I les garrofes? he de comprovar-les.

El dimoni rient va respondre:

   - Ja no queda cap. He baixat de la serra unes tres o quatre vegades veient com eren arreplegades pels camperols.

    - Ací està el truc, hem de comprovar-ho junts – va exigir l’home.

- Val, anem al camp, teniu raó. Però aquesta nit tinc pressa, un assumpte amorós m’espera... – va afegir el dimoni cedint a la proposta.

S’enfilaren carrer avall sortint al camí d’Elda, el municipi del costat, on s’alçaven uns garrofers enormes com catedrals i on es cobrien de la pluja alguns ocells.

Tant Pere com el dimoni s’aturaren en el primer que van veure, donat que tots estarien en les mateixes condicions.

- Com podeu veure, gràcies a la llum que ens proporciona la Lluna, no hi ha ni una garrofa - digué el dimoni.

Pere, qui era molt intel·ligent, va dir:

- Segons a què us referiu, ja que garrofes no són únicament les que heu vist arreplegant. Mireu, acosteu-vos ací. -va demanar el senyor afablement mostrant-li al dimoni les garrofetes tendres que hi ocupaven les branques de l’arbre.

- I això què és? -va preguntar el dimoni desconcertat.

- Això vol dir que no s’ha complit el terme fixat al tracte, Capralenc. Perquè el garrofer és un arbre que mai s’atura: quan no en té madures en té verdes – sentencià Pere.

El dimoni enutjat va començar a mugir, i tota la falsa aparença de cavaller se’n va anar volant, deixant veure com era realment. Es va rebolcar per terra, esgarrant el seu vestit, rebotant per les branques d’aquell arbre, origen d’aquell engany.

- Jugador! Sou un jugador i m’heu fet trampes al contracte! – va maleir el dimoni.

I és que aquell dimoni era impossible que coneguera el procés de creixement dels garrofers, donat que vivia a les terres altes, on no hi creixien. Petrer era un dels pocs pobles on encara es cultivaven aquesta mena d’arbres.

Pere, dubtós per si el dimoni li poguera tirar sofre a la cara o qualsevol altra diablura va dir:

- Si no us agrada el tracte culpeu a la vostra ignorància.

Com que no sabia què fer: si fugir i donar-li l’esquena perillosament o quedar-se esperant fins que es tranquil·litzara i resoldre el assumpte, va decidir encomanar-se al patró del poble, Sant Bonifaci.

- Sant Bonifaci, pare nostre... – va començar amb la pregària.

Capralenc de sobte es va quedar gelat i quiet va exclamar:

- Teníeu raó, Pere! He perdut, serà millor que em vaja.

De sobte es va obrir un forat al terra i cobert per les flames Capralenc va desaparèixer.

Don Pere va tornar a sa casa i mirant-se a l´espill, en la tranquil·litat de la llar, donat que tota la família dormia, es va adonar que ja no tenia el nas afinat, ni els pòmuls eixits ni la barba espessa.