RESSENYA P27: Lectura tècnica

Gramàtica de la fantasia

Alguna vegada heu aguaitat per la porta d'un aula com a mers espectadors mentre dins el mestre donava classe i heu tingut l’oportunitat d’observar una disposició del material escolar o metodologia distinta? Alguna vegada heu experimentat en primera persona una classe que substituïra el llibre de text per activitats imaginatives on els xiquets interaccionaren i foren els creadors de la mateixa? Supose que la majoria de les respostes seran negatives, donat que la veritat és que habitualment les classes sempre consisteixen en el mateix un dia rere l’altre: arribar a l’aula, assentar-se en la cadira, romandre en silenci per atendre al mestre, fer els deures que demana i, amb molta sort, participar en alguna dinàmica oral amb la resta de companys. Pel contrari, si la teua resposta ha sigut afirmativa des de l’inici, enhorabona perquè et pots considerar una persona afortunada.

Com tothom és coneixedor, que moltes vegades la creativitat i la imaginació queden relegades a un segon pla o, en els pitjors casos, en l’últim lloc del currículum escolar, és una veritat observable i estesa en les escoles de l’actualitat. De fet, sembla que si algun xiquet s’allunya dels paràmetres establits de la realitat que li envolta és considerat un “boig”. Per exemple, si escoltem a un alumne pronunciar una paraula inventada a la qual li ha atribuït un significat propi o el veiem pintar un arbre de color roig en compte de verd, podem deduir que la reacció del mestre serà de sorpresa, acompanyada sempre d’una explicació racional de què és el que haurien de fer per a corregir aquelles conductes o accions. Per tant, on queda exactament el desenvolupament de l’estimulació i l’aprenentatge de la invenció imaginativa?  

D’aquesta necessitat de fomentar la creativitat en els més menuts sorgeix el llibre “Gramàtica de la fantasia: Introducció a l’art d’inventar històries”, que va ser escrit per Gianni Rodari. L’editorial Einaudi va publicar la primera edició l’any 1973 amb el títol original en italià “Grammatica della Fantasia, Introduzione all'arte di inventare Storie”. A causa del gran reconeixement que va obtindre a nivell internacional va ser traduït a diverses llengües, entre elles el català, l´idioma en què està escrit l’edició de la qual parlarem a continuació. Es tracta d’una traducció de Teresa Duran que va ser publicada l’any 2009 per l’editorial Educaula, formant part de la col·lecció Les Eines. Va ser tanta la repercussió d’aquesta obra en el panorama editorial que actualment esdevingué un clàssic de la literatura pedagògica i ha ocupat un lloc especial en el món de l’ensenyament. A més, cal mencionar la importància de l’autor com a personatge literari perquè va guanyar la Medalla Hans Christian Andersen l’any 1970, un dels premis més importants de les lletres infantil i juvenil. No obstant això, encara que aquesta obra no ha rebut cap premi ni guardó, és una de les més destacades de l’educació literària i la més reconeguda d´entre tota la seua bibliografia, per no parlar de què ha sigut publicada en edicions de butxaca i en àlbums il·lustrats publicats per Edicions SM i Kalandraka durant els últims anys.

Quant al seu contingut, podem definir-lo com un assaig de pedagogia que va destinat al personal docent, als pares i a totes les persones que tinguen com a prioritat educar als xiquets en el valor de les paraules i en el foment del potencial creador de la fantasia infantil. L’objectiu és aconseguir que el lector siga capaç de promoure un ambient que estimule al nen a crear i, tal com podem extraure literalment del llibre, “no pas perquè tots siguin artistes, sinó perquè ningú no sigui esclau” (Rodari, 2009; 13). Efectivament, la intenció és evitar viure en una societat repressiva i per transformar-la necessitem persones creatives, és a dir, persones amb pensament divergent que siguen productors de valors i de cultura i no únicament consumidors. Per consegüent, el paper del mestre no consisteix a transmetre el coneixement de forma passiva i avorrida, sinó oferir que l’alumne puga construir la història a través del subconscient, l’experiència, la memòria i altres factors, ja que el procés creatiu té un caràcter d’oci.

Si ens fixem en l’estructura, el llibre comença amb un prefaci on l’autor resumeix la seua trajectòria personal i professional i explica com a partir d’anys de treball en diferents escoles d’Itàlia va escriure en un quadern totes les observacions que succeïen al produir-se un acte creatiu, creant l’obra des de la reelaboració de les converses de Reggio Emilia. En els capítols següents exposa i descriu diverses tècniques, activitats i jocs que ajuden a desenvolupar i treballar la imaginació, especialment mitjançant la creació d’històries. En ells proposa la tècnica i després fica algun exemple introduint les pròpies vivències personals en les aules, la qual cosa facilita l’enteniment dels comportaments i actituds, alhora que enriqueix la lectura. Per últim trobem al capítol quaranta-cinc, anomenat Fitxes, un annex amb informació addicional d’alguns dels conceptes que ha tractat al llarg de tota l’obra.

Respecte als paratextos, cal dir que no té cap il·lustració que dinamitze la lectura. Nogensmenys, al estar compost per capítols independents el llibre es converteix en una magnífica una eina que podem tindre a la tauleta de nit per a llegir de manera aleatòria segons els nostres interessos o necessitats. També considere que les contínues referències que aporta per donar suport a les idees, tant d’Itàlia com de llibres d’altres autors (Brunner, Propp, Vladimir, etc.), dificulten la compressió de la lectura perquè suposen un buit en l´intertext del lector. A pesar d’això, i pensant de manera positiva, podem pensar que també serveixen per beneficiar i augmentar l’aprenentatge del lector a l’oferir-li l’oportunitat de que descobrisca i aprenga noves coses.

Centrant-nos en les dinàmiques que proposa, la idea principal a través de la qual elabora la resta d’activitats és el concepte del “binomi fantàstic”. Aquest consisteix en escollir dos paraules que no tenen ningú tipus de relació quant a semàntica, sintaxi i/o gramàtica i buscar un vincle de parentesc fent ús de la imaginació. D’aquesta manera perden el significat quotidià i s’enllacen creant una situació fantàstica. Una vegada hem realitzat aquest joc a classe, el qual pot resultar molt divertit i atractiu, i els xiquets el tenen interioritzat, poden continuar fent el mateix amb objectes reals i tangibles o, fins i tot, entre ells mateixos per adonar-se que a pesar de ser persones diferents pel que fa als valors, sexe o raça, tots tenen algun element que els uneix.  Açò pot contribuir a reforçar les relacions interpersonals i disminuir el racisme i la discriminació. Una activitat pareguda podríem desenvolupar gràcies al capítol “L’homenet de vidre”, el qual explica a la perfecció com les aventures depenen de les característiques del personatge.

D’altra banda, els capítols que expliquen els passos per a construir una endevinalla (estranyament-associació i comparació-metàfora) i els jocs de lògica que hem de tindre en compte per trobar la falsa endevinalla, on hem d’estar atents als sons per poder recombinar-los d’una altra manera, són bones fórmules per estimular el pensament i la identificació dels objectes, persones o animals amb conceptes diferents als habituals, la qual cosa també serveix per detectar falses alternatives que es poden trobar en la vida diària.

Altra activitat que m’ha cridat l’atenció i em sembla molt necessària alhora que senzilla d’aplicar a l’aula és “Què passaria si”, ja que em pareix una esplèndida oportunitat perquè els xiquets demostren el potencial creatiu i imaginatiu del que disposen, al mateix temps que serveix per a estimular-lo o desenvolupar-lo en aquells nens que el tinguen menys adquirit. Així doncs, amb qüestions simples o ridícules  descobriran que poden aconseguir la màxima diversió i es poden extraure diverses hipòtesis, fet que pot facilitar la pressa de decisions en la seua vida personal, així com tenen la sensació de ficar solució a problemes molt complicats o que pertanyen al món adult. En la mateixa línia trobem “Què passa després”, que tracta d’imaginar-se qual serà la continuació d’una història. Per exemple podem suposar que Pinotxo menteix per obtenir fusta, vendre-la i fer-se ric. És un mecanisme perquè els personatges poden assumir nous significats i característiques, la qual cosa serveix per esbrinar quals són els seus gustos o desitjos dels xiquets, i per consegüent, buscar llibres que s’adapten a les seues preferències.

També voldria destacar “Contes tabú”, que reflexa a la perfecció la necessitat de parlar de certs temes amb plena llibertat i no únicament en termes científics, com per exemple la caca. Posa en evidència la censura exercida pel model cultural, donat que les paraules prohibides són les que la família indica que són lletges, sent declinades immediatament pels fills. A més, “L’error creatiu” dóna l’oportunitat als xiquets d’inventar i aprendre equivocant-se perquè com diu Rodari (2009; 45): “a cada error hi ha la possibilitat d’una història”. És a dir, planteja l’equivocació com una paraula màgica a partir de la qual podem crear una història. En la meua opinió aquest capítol és fonamental per a l’acció dels mestres, ja que formem part d’un sistema educatiu que considera els resultats acadèmics obtinguts per mitjà d’exàmens com l’element primordial, on es penalitzen i castiguen les errades. No obstant això, al meu parer, hauríem d’ensenyar que “el producte final és menys important que el joc” (Rodari, 2009; 49).

Fent referència als capítols destinats particularment a les rondalles i contes, hi ha diverses dinàmiques que m’han paregut molt interessants per a dur a terme des d’un aspecte didàctic i juganer. Una d’elles és equivocar les històries per evitar que els xiquets interioritzen rols fixos, tals com encarnar a l’ogre amb quelcom afectuós, ridiculitzar la bruixa o convertir al llop en bo. La segona pot ser composar una llista de paraules relacionades amb el conte i afegir alguna que no té res a veure perquè la introduisquen en la història, creant així una nova. Altra pretén capgirar o barrejar les rondalles per inventar paròdies noves que s’enfoquen cap a altra direcció. El resultat que podem obtindre és la Ventafocs amb set nans o Blancaneu amb germanastres, entre infinitat de models.

Per tot l’exposat anteriorment, ratifique rotundament que aquesta obra és altament recomanable i, de fet, hauria de ser un text de referència obligada per als professionals de l’ensenyament de la llengua i la lectura. Posseeix una gran qualitat i utilitat pedagògica i didàctica perquè ressalta en tot moment la rellevància d’aprendre a través del joc i la necessitat d’obrir la porta de la imaginació per a descobrir els esdeveniments que podem trobar a l’altre costat.