RESSENYA P27: Lectura tècnica

Llegir per a créixer. Guia pràctica per a fer fills lectors i Poemania. Guia per a fer lectors i lectores de poesia són dos lectures breus i senzilles de l’editorial Bromera que formen part d’una col·lecció de suma importància per a l’educació literària. La primera va ser escrita per Joan Carles Girbés i publicada l’any 2006, mentre que l’altra va ser editada en 2009 per l´autora Anna Ballester. Ambdues van destinades a pares, mares i professors en particular, encara que també poden servir per a bibliotecaris, llibreters i mediadors culturals en general.

La primera recull un conjunt d’estratègies i recursos útils per a fomentar l’hàbit lector dels més menuts. Així doncs, l’estructura està composta per quatre capítols d’extensió aproximadament similar, començant amb l’enumeració dels motius pels quals és important la lectura, passant després per les possibles maneres de contagiar el plaer per aquesta i una llista de consells per afavorir-la, i finalitzant amb els criteris que poden contribuir a la correcta selecció de llibres per a cada xiquet, edat i moment.

En canvi, la segona focalitza el seu contingut en tècniques i dinàmiques que faciliten als xiquets el contacte amb els textos poètics, estimulant al mateix temps la creativitat i imaginació. Al principi del llibre trobem l’explicació de la guia i algunes claus per a treballar la poesia (com l’oralitat, el paper de la família o els docents i l’ambient). Els següents capítols es divideixen segons el tipus d’activitats, proposant des de lectures en veu alta, jocs per a memoritzar i dramatitzar, fins a escriure o recrear poemes d’altres autors coneguts. Cadascuna d’aquestes indiquen al començament el nivell educatiu a què correspon, els objectius que fomenta i la descripció de la tasca. Aquesta organització és molt pràctica per cercar i localitzar la que més ens interessa en cada circumstància. A banda, a la fi es mostra una extensa bibliografia i webgrafia de recursos barats i senzills en valencià per a infants i joves que es poden emprar tant a l’aula com a casa, idea que em sembla una magnífica estimulació per a incentivar al lector en la contínua investigació i aprenentatge, així com també pot donar-li la possibilitat que siga ell mateix el creador de les seues pròpies.

Fent referència als paratextos que envolten la lectura, cal dir que l’obra de Girbés està plena de destacats en negreta que són de gran utilitat per a distingir a simple vista la idea principal de l’apartat explicat i abocar l’atenció cap a aquesta. També inclou cites d’altres persones de prestigi que enriqueixen l’experiència lectora i l´intertext. A més, podem trobar algunes il·lustracions al llarg del llibre que dinamitzen (encara més) la lectura, aportant un toc humorístic i en ocasions irònic. Si ens fixem detalladament, però, podem observar com en la pàgina 18 es representa una situació masclista on el pare s’encarrega de les factures i informes mentre la mare es dedica a planxar. Per a evitar que els alumnes interioritzen aquests rols de gènere, predominants encara en la societat actual, podríem fer propostes de canvis a l’aula mitjançant dibuixos o la redacció d’una carta o correu electrònic a l’editorial amb el nostre humil punt de vista, ja que considere que és una bona forma d’integrar els valors transversals que volem educar amb les conseqüències de la lectura. Respecte a l’obra de Ballester, cal dir que la quantitat d’il·lustracions és més reduïda i la funció principal és servir d’explicació gràfica i visual de l’activitat presentada per prevenir qualsevol tipus de dubte.

Des del meu punt de vista ambdós llibres tenen un gran valor per a l’educació literària. Ja no tant en el sentit estricte de la complexitat de l’argument ni la profunditat de les idees, que són més ben superficials al mateix temps que concises, clares i directes, sinó perquè suposa un repte cognitiu per als lectors quant al pensament crític. És a dir, aquests tindran que analitzar les idees proposades al text per, posteriorment, reflexionar sobre les possibles implicacions beneficioses en la didàctica i/o pedagogia, discriminant en última instància si està d’acord amb l’autor o, per contraposició, discrepa totalment del seu raonament. Així mateix, a pesar que no han rebut cap premi ni guardó, han sigut remarcables en la contribució de la importància de la LIJ, contant Llegir per a créixer amb una difusió superior al milió d’exemplars.

Analitzant críticament les obres, pense que aquesta anterior suposa la construcció d’un esperit esperançador, donat que defèn la idea que mai és tard per a fer lectors i que és un desafiament que es pot aconseguir. Com diu el propi autor, es tracta de la disposició i no de la capacitat. Açò vol dir que un xiquet que no ha llegit amb 5 anys, no significa que mai vaja a llegir, sinó que és un procés on cal tindre paciència, constància, esforç i convicció, característiques que li conduiran a descobrir el plaer i la passió quan algun dia trobe un llibre que li agrade.

En aquesta evolució també intervenen els mediadors, que poden adoptar un paper fonamental, suposant una figura de suport a través de la incitació a la lectura a través de comentaris positius, de pensaments transversals a la vegada que inclusius o simplement amb la intenció d’acostar-los certs llibres. Així doncs, m’agradaria destacar que la finalitat dels mestres deuria ser, com bé denomina l’autor, evitar que els alumnes siguen “analfabets funcionals”, és a dir, que hagen apresos els mecanismes de lectura i siguen capaços de llegir novel·les llargues però sense entendre el significat del llegit. A més, ja no serveix amb conèixer el codi lingüístic únicament, sinó que han de saber utilitzar tot tipus de texts que necessiten per a la vida quotidiana, entenent quin s’aplica a cada situació i sabent com canvien. Al meu paper, aquest concepte forma part d’un dels problemes més estesos de l’educació vigent, la qual cosa comporta malauradament a l’elevat nombre de fracàs escolar present.

D’altra banda, l’elaboració d’un decàleg de compromís de la família i els consells que aporta per a evitar les excuses sense fonament, a les quals tots recorrem en algun període de la nostra vida (no tinc temps, és car, etc.), em pareixen un encert molt necessari perquè, encara que siguen evidents o coneguts, moltes vegades se’ns obliden o passen desapercebuts, per la qual cosa no ve malament refrescar la memòria del lector alhora que aquest pot fer-se una autoavaluació reflexiva d’aquells que empra amb freqüència. Jo mateixa em sentia identificada amb alguns apartats del llibre, o totalment descrita com la mostra contrària, com per exemple en la idea que hem d’ensenyar-los a cuidar i a respectar els llibres, però sense sacralitzar-los. Des de ben petita he tractat els llibres amb afecte i estima i per això deteste que estiguen ratllats o doblegats, és una cosa que no puc suportar. Però a través de la lectura m’he adonat que no m’he d’escandalitzar si alguna vegada trobe els llibres en aquest estat perquè no és un objecte sagrat. Hem de comprendre que cada persona utilitza la tècnica de lectura que millors resultats de comprensió li ofereixen i aquesta estratègia senzilla pot servir perquè el xiquet s´aprope al llibre com a instrument d’oci i temps lliure.

Continuant amb les idees que m’agradaria ressaltar, és el torn de la principal que es repeteix en multitud d’ocasions amb la intenció que quede interioritzada: ser lector és un hàbit voluntari. Per tant, ningú pot imposar horaris de lectura o fins i tot l’elecció de les obres literàries, sinó que els adults hem d’adaptar-nos als gustos i interessos dels xiquets, sent l’acceptació i el respecte els elements claus per al gaudiment de la lectura. Perquè, tal com diu Umberto Eco (citat en Girbés, 2006; 19): “no hem de llegir per a tindre èxit, sinó per a viure més”. D’aquesta manera, no hem de convèncer a les persones amb la quantitat de beneficis que ens aporta la lectura, sinó que han de fer-ho com a satisfacció personal.

Altre plantejament de rellevància és el d’aprofitar des de menuts el contacte amb la literatura perquè tenen més capacitat plàstica d’aprenentatge, potser estén més receptius i poden gaudir en plenitud. Es pot començar amb cançons o endevinalles i conforme vaguen creixent i desenvolupant la seua competència literària, proporcionar-los més autonomia i llibertat. Un bon mètode per a despertar l´interès del xiquet és disposar de prestatgeries a casa amb una altura adequada per a facilitar la visibilitat i la disposició dels llibres. També és essencial ser referents i donar exemple. Per mostrar un exemple, si totes les nits després de sopar ens fiquem en un costat de la butaca i en lloc d’encendre la televisió agafem un llibre, potser el nostre fill se sorprenga i l’interesse saber de què tracta allò que estem llegint. Així podrem iniciar la conversa sobre llibres amb normalitat i conèixer els seus interessos o preocupacions per regalar posteriorment llibres. Aquestes es convertiran en objectes valuosos i no càstigs dels quals han de fugir tan ràpid com siga possible. El pas següent seria establir de manera espontània moments de lectura compartida, els quals em pareixen una gran oportunitat per a reforçar el vincle familiar i comunicatiu, al mateix temps que serveixen per a crear vivències irrepetibles.

Per últim, voldria remarcar al igual que el llibre que les biblioteques suposen grans fons de recursos. Habitualment ens acordem d’elles quan volem estudiar i en casa no trobem el silenci, però aquestes espais són molt més que un lloc tranquil. De fet, podem aprofitar infinitats d’avantatges que disposen només fent-nos soci de manera gratuïta i voluntària, ja no sols per extraure llibres, sinó també CD de música, pel·lícules, accedir a Internet o, en les més dinàmiques, serveis de contacontes o lectures en veu alta per als menuts. Si a tot açò li sumem la presència i participació de les famílies junts als seus fills per a investigar i descobrir nous títols, obtenim una experiència literària prou significativa. Amb aquesta frase m’ha vingut un record al cap: quan en sisé de primària els divendres aprofitàvem l’hora de tutoria per a llegir. Recorde amb molt entusiasme el moment de fer la cua amb els companys per anar a la biblioteca i escollir el meu llibre. Havia persones de tot tipus: aquelles que agafaven el primer que veien, altres que miraven el nombre de pàgines per triar el més curt, uns que només es fixaven en la quantitat d’il·lustracions que tenien... Jo pertanyia al grup dels indecisos, al d’aquells que miraren on miraren sempre trobaven aspectes positius que li feien dubtar i li dificultaven la selecció. Per això estic convençuda de que les biblioteques i llibreries tenen gran importància en el foment de l’hàbit lector.

Respecte a l’anàlisi de Poemania, considere que és una obra ideal per a treballar i promoure la passió per la poesia, ja que en l’actualitat és un gènere minoritari i, massa sovint, absent a l’escola i a casa. Potser la poesia queda relegada com a conseqüència de viure en un món ple de possibilitats pedagògiques i amb les noves tecnologies com a eines omnipresents. Nogensmenys, pense que moltes vegades la comunicació dels nens amb les altres persones falla no pel que diuen, sinó per la forma en què el diuen. És a dir, la manera de transmetre les opinions, les ordres, els consells o qualsevol tipus d’informació varia depenent de l’expressió i del to de veu. Ací entra en joc el paper de la poesia, la qual proporciona un llenguatge més acurat i desenvolupa la sensibilitat, el respecte, l’espontaneïtat i la llibertat d’expressió. Serveix per comprendre’s millor a un mateix, als altres i al món, per la qual cosa és una ferramenta per a treballar l’educació emocional, on primer hem d’identificar les pròpies emocions i després hem de generar una atmosfera on tinguen certa seguretat per a expressar-se, sense preocupacions d’estar sent jutjat per la seua intervenció.

Una de les característiques que atorga al llibre major aplicació didàctica són les diferents variants que proposa en cada activitat per dur-les a terme, ja que es centra en els grups nombrosos de les escoles però afegeix l’àmbit familiar amb un grup reduït. Per tant, podem utilitzar moltes dinàmiques com versos molt sentits, la vareta màgica i menús poètics, entre altres, les quals augmenten l’autonomia a la vegada que estimulen el treball cooperatiu.

Per a concloure voldria remarcar que, en la meua opinió, ambdues obres són molt recomanables i, a més, haurien de ser lectures obligatòries per als docents actuals i en formació, ja que encara que no són receptes miraculoses, les pautes proposades són eficaces. Sobretot seria una bona opció tindre’ls a l’abast per dues raons: per a donar-los a les famílies que no lligen i per poder extraure activitats quan estem buits d’imaginació.