Les corrents didàctiques de finals del segle XX, representades per Coveri (1986) i Lugarini (1985) (en Teresa Colomer 1991), entenen l’educació literària com “la adquisición de una competencia lectora específica que requiere del conocimiento de una determinada conformación lingüística y del conocimiento de las convenciones que regulan la relación entre el lector y este equipo de texto en el acto concreto de su lectura”. Aquesta definició s’amplia amb l’aportació de Armellini (1987) (en Teresa Colomer 1991), qui entén l’educació literària en l’escola com “el desarrollo de las habilidades y competencias necesarias para la comprensión de la comunicación literaria”. Així mateix Charmeux (1985) (en Teresa Colomer 1991) entén que l’educació literària té tres dimensions fonamentals: “afectivas (de implicación y seguridad), cognitivas (de formalización de lo conocimientos implicados) y pragmáticas (de dominio y adaptabilidad de las conducatas lectoras).”
D’aquesta manera podem dir que l’educació literària treballa integralment coneixements i habilitats que ens permeten endinsar-nos en la lectura, fer una comprensió del text més precisa, realitzar un estudi més detallat de les formes narratives del discurs i fer una bona representació mental de l’experiència.
Bertoni del Guercio (1992) (en Teresa Colomer 1994) posa atenció i destaca el propòsit de l’educació literària que consisteix en aconseguir que “ un lector sàpiga com s’ha de construir el significat d’allò que llegeix segons les instruccions ofertes pel text ”.
Aquestes definicions posen de manifest l’evolució de l’educació a partir dels anys 70, quan es basava en la transmissió memorística de la informació del patrimoni literari. La tendència actual, com bé explica Josep Ballester (1999), s’encamina a aconseguir la “consolidació del domini expressiu, comprensiu i productiu dels mecanismes verbals i no verbals de la comunicació humana i aquesta competència repercutirà en el desenvolupament posterior del coneixement de l’individu en el sentit més ampli del mot”.
Xavier Mínguez (2011) centra la seua definició en una perspectiva evolutiva i temporal, doncs explica que l’objectiu fonamental de l’educació literària de primària és “formarlo como lector y crear ese hábito, pero esa educación continuará el resto de su vida”.
L’educació literària, per tant persegueix formar lectors actius i de qualitat, que a més entenguen la lectura com una activitat on predomine el plaer i puguen gaudir de l’experiència lectora. Podem afirmar que en aquest procés intervenen tres components: els textos, els alumnes i els moderadors. En aquest últim cas, destaca la figura del docent, doncs com bé explica Josep Ballester (1999), té unes funcions claus en els desenvolupament de la mateixa, ja que el seu paper és el “d’estimulador i animador a la lectura i de crític literari”. És a dir, el docent encaminarà l’educació del xiquets i xiquetes mitjançant la selecció d’obres, la intervenció en l’explicació de les mateixes, en els processos de creació i també apostarà per un aprenentatge col·lectiu a través de tertúlies, recomanació d’obres o creació d’espais per a la recerca de gustos i d’interessos.
Així mateix, com explica Teresa Colomer (1994), el docent és l’encarregat de realitzar activitats que motiven la lectura en un primer moment, que facen un suport durant la mateixa i que realitzen activitats que refermen la comprensió i possibiliten la creació. Del mateix mode, el docent ha de triar produccions literàries de qualitat, que con bé expliquen Patrici Batalla i Mercé Segarra (2003), “fan referència a aquelles que estan escrites en el llenguatge del nens i nenes amb vocabularis ajustats al món real que els envolta. Han de tractar problemàtiques que els siguin properes o possibiliten el plantejament d’interrogants adequats per a l’edat.”
D’aquest mode el docent tindrà com objectiu “mejorar la competencia lectora, la competencia literaria, la socializacion...” Xavier Mínguez (2011).
Per últim, atenent al treball de Marta Sanjuán (2013), cal aprofundir en la relació de l'educació literària i les emocions, doncs explica que “El componente emocional es intrínseco al acto de leer, no un mero añadido para hacer la lectura más placentera. De esta manera la educación literaria recupera su esencia, la dimensión humanizadora”.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada