Literatura (i fet literari)

Actualment la Reial Acadèmia Espanyola (RAE) defineix la literatura com “arte de la expresión verbal”, englobant així tant textos escrits com parlats o cantats. Aquest terme també fa referència al conjunt de produccions literàries d’una nació, època o tipus de gènere específic.

No obstant això, trobem al llarg de la història com molts autors han estudiat aquest concepte per intentar definir-lo i establir uns trets o condicions per saber si els textos compleixen el que anomenem “fet literari”.

Jakobson (citat en Salvador, 1994) considerava que un text era literari quan predominava la funció poètica, retòrica o estètica en l’estructura lingüística, objectiu de la qual era crear bellesa per mitjà de la pròpia forma del missatge. A més, aquest autor i els formalismes consideraven necessària la presència d’un llenguatge literari particular mes o menys autònom, anomenat "registre literari", quant al llenguatge ordinari al qual s’oposava. Hui en dia es rebutja aquesta unitarietat de la producció literària perquè açò reduiria el fet literari a uns textos-objectes que es desvinculen de les qüestions socials i ideològiques quan, en realitat, el concepte de registre és mes plural i no tan homogeni. A banda, en un mateix text literari poden trobar diferents registres per la qual cosa aquesta idea és una jerarquització excloent.

Per tant, el llenguatge poètic és una característica important però no és absolutament necessària, donat que la bellesa està en la recepció. Per exemple, les cròniques històriques o els textos judicials que en la època medieval eren històries o textos legals, ara els considerem literatura perquè quan els llegim considerem que tenen certa bellesa, ja que utilitzen el llenguatge d’una forma determinada (Olmos, 2017).

Més tard, Genette (citat en Salvador, 1994) afegeix la ficcionalitat (basada en la tradició aristotèlica) a la definició perquè la matèria pertany a un món diferent del real i per l’elaboració formal codificada. Com és evident, ningú pot negar que un relat de ficció no és literatura, però “no resulta gaire clar que tot discurs ficcional esdevingui automàticament literari […]” (Salvador, 1994:18). En cas així, els horòscops i els acudits formarien part de la literatura. També introdueix un criteri remàtic que permet que una obra sense intencionalitat artística ni ficcional puga ser literària perquè una comunitat sociocultural n’assumeix el valor estètic.

D’altra banda, Even-Zohar (citat en Mínguez, 2011) explica a través de la teoria dels polisistemes que les persones agrupem qualsevol categoria lingüística per prototipus. Així doncs, mentre que la definició tradicional estableix una llista de característiques necessàries i suficients que els elements havien de tindre per formar part d’una categoria, en la visió postmoderna, la definició d’elements no ha de ser absoluta sinó mes flexible, podent aproximar-se més o menys al prototipus. Com a conseqüència, no es falseja ni s’exclou la realitat al delimitar estrictament uns criteris.

Segons Eco (citat en Salvador, 1994): “els textos no són literaris, sinó que esdevenen literatura” (p.22). Això vol dir que no són unes característiques fixes que funcionen sempre igual, sinó que depenen del context concret de recepció. Com vam debatre el primer dia de classe tots junts, el fet literari significa reflexió, canvi i repte cognitiu per al lector a banda d’evasió, plaer i bellesa.

Per concloure podem citar el que deia Salvador (1994): “el fet literari és un fet històric, en devenir, i que les teoritzacions muntades per explicar el fet literari d’avui –o el de fa uns segles– poden ser invàlides per explicar unes altres manifestacions literàries encara per venir” (p.17). Per consegüent, “la literarietat no és una essència ideal ni universalitzable, sinó una construcció social ben sensible al context” (p.20).