Són cada una de les
agrupacions de trets específics, globals i comuns en els quals es classifiquen
les obres literàries. Segons Boris Tomachevski (citat en Abad, 1981) són “clases específicas de obras caracterizadas
por un total de procedimientos o rasgos constructivos dominantes” (p.15).
No són només realitats institucionals sinó també històriques, ja que es
manifesten en un període concret però es constitueixen al llarg de la Història.
Eren considerats
entitats tancades i invariables pels teòrics grecoromans i neoclàssics, és a
dir, l'escriptor havia de sotmetre's a les regles d'aquests models ideals. No
obstant això, des del segle XIX fins a l'actualitat es consideren models oberts
i flexibles que serveixen per a orientar l'escriptor en l'elaboració de l'obra
(Puebla, 1996). No intenten classificar la literatura pel temps o el lloc, sinó
per tipus organitzatius literaris (Wellek i Warren 2009, citat en Abad, 1981).
El Diccionari de la
Reial Acadèmia estableix sis gèneres: tres poètics perquè la seua funció
principal és proporcionar plaer estètic (èpica, lírica i drama) i els altres
tres considerats no poètics perquè encara que empren elements estètics, no és
el seu objectiu primordial (oratòria, història i didàctica).
Els gèneres poètics formen la divisió tripartida clàssica
del Renaixement, que continua sent la classificació més difosa i acceptada en
els nostres dies a pesar que la majoria dels llibres de text inclouen la
didàctica com un punt de referència per a l'anàlisi de la literatura.
A més, encara que molts autors tendeixen a
superposar-los, no hem de confondre els tipus
de llibres (propostes comunicatives concretes) amb els gèneres (grups que comparteixen les mateixes característiques
textuals), com bé distingeixen Palou i Fons (2016).
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada