És un tipus de gènere literari
que inclou aquelles obres en les quals “se desarrolla una acción llevada a cabo por unos personajes en un lugar y
un tiempo determinados” (Puebla, 1996:12). És un gènere que posseeix una
estructura externa i un llenguatge característic. A més, és objectiu perquè
predomina la representació del món extern. Com menciona Abad (1981): “narrar significa enumerar y describir; en
una palabra, contar” (p.36).
Si analitzem les seues principals característiques,
observem que els successos poden ser reals o ficticis (igual que l'ambient) i
es pot tractar d’una sola història (simple) o diverses (composta). La veu del
narrador sol ser única, el que vol dir que és el mateix al llarg de tota la
narració encara que pot ser intern, extern o mixt. Perquè l'acció narrativa siga versemblant,
ha de ser coherent: els fets han
de succeir de forma lògica encara que no cal que coincideixen amb l'orde
cronològic. Els personatges solen ser sers humans classificats en protagonistes
(que poden ser herois o antiherois quan provoquen compassió),
antagonistes (trets oposats al protagonista), secundaris i episòdics.
Atenent a l'estructura, està dividida en tres parts:
plantejament (presentació de la situació inicial i els personatges i
introducció del conflicte), nus (desenvolupament de manera progressiva) i
desenllaç (proporciona la solució, encara que a vegades l'autor deixa l'obra
oberta).
Els subgèneres narratius es divideixen en vers (epopeia,
poema èpic i romanç) i en prosa (novel·la i conte), encara que els més
freqüents són aquests últims.
Per últim, com a futurs
mestres, hem de saber que l’adquisició de l’esquema narratiu es produeix en els
quatre o cinc primers anys de vida quan els infants són iniciats en la ficció
narrativa a partir de mitjans orals, audiovisuals i escrits (Colomer, 1994).
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada